Amagar Nadal per no ofendre

“Anti­ga­ment, per aquest temps, i en espe­cial per les envis­tes de Nadal, es matava el porc. El calen­dari escul­pit a la por­ta­lada del mones­tir de Ripoll repre­senta aquest mes amb l’escena de la matança del porc [...]. En la repre­sen­tació del desem­bre, en els vells calen­da­ris i còmputs del temps, abunda l’escena d’un àpat que tant pot trac­tar de recor­dar la solem­ni­tat de l’àpat nada­lenc, com voler donar la idea de la vida caso­lana al recer de la llar i sota teu­lat per efecte del fred, que no con­vida a tres­car per des­co­bert.” Aquest text, extret del magnífic Cos­tu­mari català, de Joan Ama­des, és una mos­tra molt petita de la nos­tra història. Cos­tums, tra­di­ci­ons i una manera de fer i de ser que defi­neix la nos­tra iden­ti­tat. Un amic meu que ha vol­tat la Seca, la Meca i la vall d’Andorra acos­tuma a defi­nir-se com uni­ver­sal. Asse­gura que ell és ciu­tadà del món i que la millor iden­ti­tat és no tenir-ne cap. Pot­ser per això no té manies a l’hora de renun­ciar a la seva llen­gua quan algú se li adreça en la “uni­ver­sal”, que, pel que deu enten­dre, és la cas­te­llana. Ell, el meu amic, no cele­bra Nadal perquè diu que no s’hi fa, amb aques­tes coses d’església i del cata­la­nisme (?), però no va tenir manies per banyar-se a les aigües del Gan­ges ofe­rint pètals i dipo­si­tant llums d’oli com a senyal de res­pecte i devoció a l’hin­du­isme. Es nega a can­tar el Viro­lai però segueix per tele­visió la festa del cor­der. És d’aquells que menys­te­nen l’escu­de­lla i s’entu­si­as­men pel ramen, que han pujat al Machu Picchu però que mai no s’han atan­sat al turó de la Seu Vella per con­tem­plar la mag­ni­ficència del monu­ment arqui­tectònic de la cate­dral antiga i el cas­tell del Rei, des d’on s’albira tota la ciu­tat de Lleida, el riu Segre i gran part de l’horta de la nos­tra ciu­tat. Ser ciu­tadà del món deu ser això. Menys­te­nir el de casa, pot­ser? Renun­ciar a la teva iden­ti­tat adop­tant la iden­ti­tat dels altres? Pot­ser per això el meu amic està d’acord amb la ini­ci­a­tiva nada­lenca del dis­se­nya­dor Ima­nol Ossa optant per bom­be­tes de colors “inclu­si­ves” al Raval de Bar­ce­lona. Ell, repe­tint les parau­les d’Ossa, també pensa que unes bom­be­tes d’enve­lat de festa major remar­quen la mul­ti­cul­tu­ra­li­tat d’aquest barri i que, per tant, no tin­dria cap sen­tit posar guar­ni­ments reli­gi­o­sos. En cap moment el meu amic es plan­teja que la fes­ti­vi­tat de Nadal és, pre­ci­sa­ment, una fes­ti­vi­tat reli­gi­osa i no pas uns dies per dei­xar sota mínims la tar­geta de crèdit. Nadal és Nadal. La missa del gall, el bet­lem, el Cant de la Sibil·la que se cele­bra arreu dels Països Cata­lans, les nada­les, el tió. Contrària­ment al que pensa i diu el meu amic, les bom­be­tes “inclu­si­ves” del Raval exclo­uen de la festa de Nadal la gent que hi viu, mar­gi­nant-la, dei­xant-la fora d’una fes­ti­vi­tat que va molt més enllà d’una religió o una altra, sense l’opor­tu­ni­tat de poder cele­brar unes tra­di­ci­ons i uns cos­tums que no són exclo­ents, sinó que tenen una volun­tat gene­ro­sa­ment inte­gra­dora.