Peus al seient de davant

Són dues nenes, diria que ger­ma­nes bes­so­nes, tot i que una treu tres o qua­tre centímetres a l’altra. Han pujat a l’autobús cus­to­di­a­des per una dona que, atesa la diferència d’edat, deu ser la seva àvia. Totes tres s’asse­uen al final del vehi­cle, allà on qua­tre cadi­res for­men un qua­drat per­fecte que per­met a tot­hom mirar-se a la cara. Un d’aquests seients queda lliure. La nena que no té ningú davant, només la cadira buida, estira les cames i les deixa des­can­sant al seient soli­tari, embru­tant amb les saba­tes un espai que en un altre moment serà ocu­pat pel cul d’una altra per­sona. L’altra menor, la que té l’àvia davant, creua les cames i deixa els peus, per tant les saba­ti­lles espor­ti­ves, repo­sant sobre la mateixa cadira en la que seu. Sem­bla que no se sen­ten encara prou còmodes, cap de les dues, i final­ment opten per actuar com quan un arriba a casa i ho dona tot al sofà: es tre­uen les saba­tes i pros­se­guei­xen el tra­jecte en mit­jons. L’àvia ni s’immuta. O hi està acos­tu­mada i les netes són les seves dig­nes suc­ces­so­res, o per­tany a la lliga dels que defen­sen que al trans­port públic tot­hom s’ha de com­por­tar com si estigués a la selva. Només un dia més tard d’aquesta escena, al metro un jove visu­a­litza un llit en els seients que a aque­lla hora van poc con­cor­re­guts i estira les cames per tenir un viatge més pla­ent. La seva merda, no només la del ras­tre que dei­xa­ran les seves saba­tes, ja se la crus­pirà qui vin­gui al dar­rere. El més curiós és que ningú no se sorprèn. Fins i tot qui demana que facin el favor de treure els peus d’allà perquè hi vol seure ho fa ser­vint una edu­cació exqui­sida. Els incívics s’han apo­de­rat del món, o si més no dels seients del trans­port públic. Veig que una cam­pa­nya de la Gene­ra­li­tat els demana ara que, si us plau, que no siguin tan dolents. Intu­eixo que a les bes­so­nes del bus, o al jove del metro, els arri­barà al cor.