La llengua de la revolució

Ja sabem quina opinió tenen de les minories els estats que han format part dels grans imperis que han colonitzat la major part del planeta. Amb l’excepció de l’imperi austrohongarès, on les minories van gaudir d’un notable reconeixement, la resta han practicat polítiques de lingüicidi i etnicidi culturals per tal d’acabar amb les identitats dels pobles originals. Els imperis britànic, espanyol i francès en són dolorosos exemples, les seqüeles dels quals encara persisteixen. Espanya encara no vol reconèixer els efectes de la seva colonització a l’actual Mèxic, malgrat que les seves autoritats ho han anat reclamant. I aquesta setmana n’hem tingut un altre, d’exemple: la justícia francesa ha prohibit l’ús del català als plens dels ajuntaments de Catalunya Nord. No és sinó una rèmora d’aquesta visió imperialista, que només concep la república si parla una sola llengua, si té una sola cultura, i que considera la diversitat com un obstacle al progrés, com si fos una mania burgesa. El català els molesta. Deu ser que parlar la nostra llengua s’ha convertit en un acte revolucionari, d’insubmissió a les monarquies (les monàrquiques i les republicanes) i a les esferes del poder que parlen espanyol i francès. Per això cal desfiar-los com ho estan fent un grapat de batlles de la Catalunya Nord, que lluny de deixar-se atemorir aniran fins al final per defensar el dret a parlar la llengua pròpia dels Països Catalans.