Paraula que no els enganyo

Explico a una treballadora d’una entitat que abans no finalitzi l’any em toca abonar una quota acordada fa mesos, però li aclareixo, abans de procedir al pagament, que els diners que se’m reclamen són més dels que havíem pactat. Per donar més credibilitat al rotllo que estic deixant anar, se m’acut rubricar la declaració amb una frase que, sota el meu parer, és impossible que falli: “Et dono la meva paraula...” i tot seguit ve de nou la cantarella que m’està fent agafar complex de taladradora. Ràpidament m’adono que, contra tot pronòstic, ha estat un goig sense alegria. No he guanyat ni una dècima de credibilitat després d’apostar-ho tot al vermell. Veig que no se li arrufa el nas, com faria algú que immediatament pensa que li estan prenent el pèl, però detecto també que el valor que per a mi té la paraula és per a molts l’equivalent a un acudit de mal gust que més aviat ofèn. És un valor que està sota zero. Hem abusat tant de la picardia i de l’engany, que ja ningú no es creu el que diem tret que aportem una enciclopèdia de proves que refermin la nostra història. Que ja ho puc entendre, que si hi ha diners pel mig tampoc no és qüestió de jugar-se-la a cegues, però és que la paraula ha perdut el seu poder fins i tot en la nostra quotidianitat. En aquest cas, el de la quota que dec, tinc la sort de poder demostrar per escrit que no enganyo ningú i que tinc la raó. Però és depriment haver d’anar pel món amb aquesta sensació que ni pots refiar-te de ningú, ni tens credibilitat davant la resta ni jurant per la Puríssima Concepció o per allò que més t’estimes. Potser som ja una minoria, però em nego a restar valor a la paraula donada. Per a mi és tant o més sagrada que una firma davant notari. Així que si em comprometo amb algú, no tinguin por que no els enganyaré. Paraula que faré tot el que estigui a les meves mans per complir.