El caganer del pessebre
Aquests dies la figureta del caganer torna a estar en les converses. Que si és una tradició tan respectable com les altres; que si és una falta de respecte a una manifestació cristiana; que si fa més realista l’escena representada, amb el pescador, la bugadera, el capellà amb paraigua, el pastor... i el caganer. També surt allò de si els catalans tenim una dèria escatològica, sumant al caganer la festa de fer cagar el tió, els macagumtot que eren tan habituals (amb tantes variants!) en les converses i aquella dita tan sabuda i contundent que assegura que “caga el rei i caga el papa i de cagar ningú se n’escapa”.
Però tot això de l’escatologia catalana també s’hauria de discutir. A veure, els nens, què diuen? “Tinc ganes de cagar”? No. Només “tinc caca”. És a dir, esquiven la paraula i només la insinuen: ca... ca...
De la mateixa manera, quan han d’orinar no diuen “tinc pixera”. Es limiten a “tinc pipí”. Ho enteneu? De caguera caca, de pixera pipí. Curiosament, els castellans fan el mateix joc lingüístic. També tenen o fan caca i pipí. Bé però, penso jo, caca en castellà pot també ser un començament de cagar, però pipí, de què seria el començament? De mear, no. Llavors, puc creure que ens han copiat la forma discreta de referir-se a les excrecions? Ells, que es fan tant els fins, copiant les formes verbals dels escatològics catalans? Ves a saber. De més verdes en maduren.
Ja que hem arribat aquí, perdoneu, però segurament és el moment de pensar. Quan els castellans arriben a l’orgasme (masculí), diuen que se corren. Una paraula a la qual no veig cap sentit. Però, si ho mireu bé, els catalans en aquestes circumstàncies s’escorren. Què vol dir escórrer? Treure fins a la darrera gota de líquid d’una esponja, o d’un peça de roba molla... Aquí té un sentit clar. És possible i probable que els castellans hagin mal copiat la paraula, mantenint-li el sentit. Res a dir. Sí que em queixo dels catalans que, mal copiant la paraula castellana per desconeixement de l’original catalana, també diuen que “es corren”. He anat massa lluny? Mecagum l’olla.
