El conte de Nadal del castellà

El José Luis havia celebrat l’entrada a l’any nou amb cava murciano i raïm a la Puerta del Sol, tal com mana la tradició madrilenya. Recordava perfectament com havia començat la nit, però la resta... De fet, els records de la festa eren força boirosos. Va obrir els ulls a poc a poc per tornar a la realitat i va pensar que, o bé els funcionaris municipals s’havien equivocat molt o tenien més ressaca que ell, perquè el rètol lluminós deia “Feliz 2099”. Va fer una riallada com dient “quina cagada més grossa” a la gent que tenia al voltant, però ningú no li va fer cas.

Es va decidir a agafar un taxi perquè no es veia amb cor de tornar a casa caminant. Tot i que es va adreçar al taxista en castellà, el conductor li va respondre en anglès. “No, home, no! –li va contestar–, que no soc un guiri, que soc de Madrid de tota la vida, jo.” Malgrat tot, com que el taxista continuava parlant-li en anglès, va baixar del vehicle emprenyat i va pensar que ja en trobaria un altre que es dignés a parlar-li en la seva llengua.

Al carrer Alcalá es va aturar davant d’una botiga de joguines on un cor de joves amb boines de Pare Noel cantava nadales. Feia fred, però arrossegat per l’esperit nadalenc es va esperar palplantat que en cantessin alguna de la seva infantesa. Després de suportar alguns Santa Claus is coming to town i All I want for Chrismas is you, se’n va afartar i va fer una petició cridant: “¡El tamborilero! Una española, por favor, con lo bonitas que son!” Però els cantaires van continuar amb el seu repertori com si sentissin ploure. El José Luis es va girar cap a un senyor que tenia al costat seguint les cançonetes per comentar-li que li semblava escandalós com s’estaven perdent les tradicions. El seu company de públic li va explicar que aquelles coses ja no s’ensenyaven a l’escola, que ara tot era en anglès. Aquella informació, sumada a la ressaca monumental, li va fer explotar el cap. “Com és possible?”, es va exclamar. “És que a l’escola no aprenen la llengua pròpia del país? La nostra?” L’altre va negar amb el cap i li va fer una mica d’història. Resulta que Madrid s’havia convertit en un pol d’atracció per a treballadors estrangers després d’absorbir empreses d’arreu i abaixar impostos. L’arribada massiva de forans, que eren els únics que podien pagar-se un habitatge, va anar transformant la ciutat. Per exemple, les famílies van començar a demanar que un 25% de les classes per als seus fills es fessin en anglès. I cada cop anaven guanyant més espai, amb el beneplàcit dels jutges, fins que el castellà va quedar arraconat. En aquells moments només l’estudiaven alguns infants perquè un grup de famílies ho reclamaven. A les universitats havia passat una cosa semblant. Cada cop hi havia més estudiants i més investigadors estrangers i no costava gaire fer servir la llengua que entenien tots, la més internacional, l’anglès. El mateix va passar amb els comerços, els menús, els judicis i els hospitals, perquè els pobres infermers que venien de fora no volien aprendre castellà.

El José Luis se’l va mirar atònit: “Permeti’m que li faci una pregunta que li semblarà estranya: quin any és?” “És el primer dia de l’any 99.” El va sorprendre que la resposta no el sorprengués. “Ja...”, va murmurar trist. “I m’està dient que a finals de segle no puc parlar la meva llengua al meu país? La llengua amb la qual penso? Amb la qual em va criar la meva mare?”

El seu interlocutor el va observar pensatiu. “Bé, no és que estigui prohibit, vostè pot fer el que vulgui. El que passa és que el castellà ja no és necessari i el parla ben poca gent. Els joves parlen una mena de spanglish. A vegades els sents pel carrer i costa d’entendre’ls. Hi ha un col·lectiu que s’ha organitzat per defensar la llengua i la identitat espanyoles, han denunciat la situació davant de les institucions europees, però allà també tots fan servir la llengua comuna, que és l’anglès, per estalviar-se recursos.”

El José Luis es va tapar la cara amb les mans, esperant que allò només fos un malson. Després va agrair a l’home que tenia al costat que li donés l’oportunitat de conversar en la seva llengua, com havia fet sempre.

L’home el va veure tan decaigut que el va abraçar, intentant consolar-ho. “En realitat tampoc és la meva llengua”, li va confessar. “Soc català. Vaig venir a treballar a Madrid fa molts anys. Però cregui’m si li dic que l’entenc. Sé perfectament com se sent. Oi que fot?”