Habitatges per a tothom, sense especulació
La deixadesa reiterada dels diferents governs –tant d’esquerres com de dretes– que en les darreres dècades han tingut competències en habitatge, ha acabat degenerant en l’actual situació d’emergència, amb famílies que han de destinar més del 40% dels ingressos a pagar els lloguers i joves que no poden independitzar-se dels pares, o que per fer-ho han de compartir pis. El pecat original és la manca d’un parc públic de pisos de protecció oficial capaç no solament d’oferir un accés digne i assumible als lloguers per part de tothom, sinó també d’incidir a la baixa en uns preus desorbitats. El diagnòstic és prou a la vista i l’acompanyen xifres categòriques: al conjunt de l’Estat espanyol, el percentatge de lloguers socials amb prou feines arriba al 2%, mentre que a Europa és del 8%. Damunt de la taula, els deures són igualment clars. En primer lloc, cal recuperar el temps perdut i posar-se a construir habitatges amb finalitats socials fins a recuperar la musculatura del passat. Però cal fer-ho assegurant que no passi com durant el franquisme, que va impulsar més de sis milions d’habitatges la protecció de molts dels quals va acabar caducant fins a integrar-los al mercat lliure. En aquest sentit, el compromís de l’actual govern de la Generalitat de crear 50.000 pisos de protecció oficial d’aquí al 2030 és amb la condició que ho siguin per a sempre. Una segona línia d’acció ha de focalitzar-se a més curt termini fins aconseguir que els preus dels lloguers deixin d’estar només a l’abast de nòmines folgades. Per aconseguir-ho, cal ser rigorosos i encertats en la legislació, recordem que els darrers 15 anys a Catalunya s’han aprovat fins a 10 lleis sobre l’habitatge –passades pel sedàs del TC– i que la primera aprovada d’abast estatal té forats importants que permeten burlar les restriccions amb els lloguers de temporada. Sense oblidar que paral·lelament cal enfortir les garanties de cobrament per part dels propietaris, ningú discuteix que hi facin negoci. Això sí, tenint present que del dret a l’habitatge reconegut a la Constitució se’n desprèn que la legitimitat d’obtenir rendiment de la propietat depèn de proporcionar sostre a la gent, no pas d’especular-hi, ni grans ni petits tenidors.