‘L’edat imminent’

Se suposa que aquest any s’han de celebrar almenys un parell de grans èxits del cinema català: pel·lícules que, ens ho diuen cada dos per tres, han tingut molts espectadors en sales i així, doncs, un bona recaptació. No és una mala notícia que hi hagi un cinema català (i mig en català) que resulti comercial. Una, però, celebra més l’existència d’una pel·lícula tan humil com digna realitzada per un grup de joves com a treball de final de grau dels estudis de comunicació audiovisual a la UPF: L’edat imminent, que, ben acollida en diversos festivals, s’acaba d’estrenar. Com a directors hi consten Clara Serrano i Gerard Simó, però, formant part tots del Col·lectiu Vigília, també han participat en la seva creació Laura Corominas, Ariadna Ulldemolins, Laura Serra i Pau Vall. Els seus protagonistes, que resideixen a Nou Barris, són Bruno, que compleix 18 anys, i la seva àvia, Nati, de 86 anys. Viuen junts. Sabem que la mare del noi (i filla de l’àvia) és morta, mentre que no se’ns diu res del pare. Bruno (el debutant Miquel Mas Martínez, tota una revelació) i Nati (Antonia Fernández Mir, que mai no havia actuat davant d’una càmera) viuen, cadascun a la seva manera per les edats respectives, en un estat de fragilitat i precarietat. Ella és cada cop més dependent. Ell s’enfronta a les dificultats de la vida laboral: l’acomiaden com a repartidor de pizzes perquè no resulta “rendible”, però troba una feina com a pintor de parets. Una pel·lícula que mostra la situació de les classes treballadores. Sense dramatisme afegit. Amb noblesa i respecte. Fent present els problemes de Bruno, que procura gaudir amb els amics, per fer-se càrrec de l’àvia, és emocionant veure la tendresa en la seva relació.