Temps de vidre

Una altra vegada he per­dut l’ocasió de reu­nir-me amb les brui­xes de l’Alt Pallars i de l’Aran, que tra­di­ci­o­nal­ment es tro­ben la nit de cap d’any al pla de Baget. I és que les brui­xes no envien mai invi­ta­ci­ons i, és clar, no hi pen­ses, bom­bar­de­jats com estem pels anun­cis dels “revei­llons” ciu­ta­dans.

Una festa de brui­xes deu ser força més diver­tida que els habi­tu­als sopars amb els dotze grans de raïm empas­sats cuita-cor­rents, al ritme d’un rellotge massa ràpid. Suposo que és la sen­sació de pura poca-sol­tada que pro­du­eix la deglució pre­ci­pi­tada del raïm allò que fa que, en aca­bar, tot­hom vul­gui esbor­rar la ver­go­nya cri­dant i ata­ba­lant.

La cua d’any –al revés que la cua de pansa– no sol afa­vo­rir la memòria, sinó l’amnèsia. Diuen que la gent cele­bra el pas de l’any vell a l’any nou i, com que ho diu tot­hom, no hi ha cap motiu per a negar-ho. De tota manera, penso que, en aquells segons de tabola, molts dels cele­brants vol­drien, més que un canvi d’any, la para­lit­zació del temps. Sí, ja està bé dei­xar endar­rere el 1980 i a més és ine­vi­ta­ble, però no seria pos­si­ble “espe­rar una mica” a començar el 1981? No tenim cap pressa a retro­bar en Tutu­saus al des­patx, oi que m’ente­neu?, ni a repe­tir el via cru­cis de les para­des del mer­cat.

És un trànsit massa ràpid. A Marata, on cele­bren la festa major el dia 31, es diu:

Festa major a Marata:

hi van un any

i en tor­nen l’altre.

En dotze cam­pa­na­des no hi ha manera de pair res i, quan ha sonat l’última, la gent té una sen­sació de frus­tració total. “Ja està? Ja ha pas­sat?”

Què és el que “ha pas­sat”? És a dir, què havia de pas­sar? Si hi pen­sem una mica ens ado­na­ren que no havia de pas­sar res, lle­vat d’una certa eufòria pre­fa­bri­cada i com­par­tida o d’un glop d’emoció en la sole­dat. L’aire que vin­clava els bran­qui­llons de la pru­nera no s’havia atu­rat al punt de les dotze, el núvol no s’havia desin­flat i ni tan sols havien cai­gut a terra les pla­ques que encara diuen “Calle del Con­sejo de Ciento”.

Escric aques­tes rat­lles a pri­mera hora de la tarda del Ninou, nom tra­di­ci­o­nal català, avui en desús, de la festa de cap d’any. En el “Die­tari” de la ciu­tat de Bar­ce­lona s’hi lle­geix: “Gener. Diu­menge, l’any 1391, la festa de Ninou”. Si visquéssim tres-cents vui­tanta anys endar­rere, me n’ani­ria aquesta tarda a l’antiga plaça del Born a veure l’expo­sició que els mes­tres vidri­ers bar­ce­lo­nins hi feien sem­pre en aquest dia, cos­tum que el “Die­tari” recull amb una frase ben popu­lar: “tot el dia estigué parat el vidre al Born”.

Quina idea més bona, ager­ma­nar el cap d’any i el vidre, el vidre i el temps, dues rea­li­tats fràgils que sovint ens rellis­quen dels dits…