Companys que no ho són

No s’ha entès la llei anomenada del “només sí és sí”. En publicar-se la norma, i començar a desenvolupar el seu articulat, es va generar un debat rabiós i rabiüt sobre el fet que una llei que aparentment havia vist la llum per castigar amb més duresa la violència contra les dones estava facilitant que alguns violadors en compliment de pena escurcessin la condemna i poguessin sortir abans al carrer.

No es va fer per això la llei, ni per aconseguir un increment immediat dels empresonats per aquest tipus de delictes, ni per escurçar condemnes als reus que estaven entre reixes. La norma en qüestió és una llei de llarg recorregut, pensada per corregir conductes indesitjables que de tan instaurades en la societat sembla que hagin de ser acceptades sense més ni més, fins i tot amb un somriure als llavis de complicitat.

Per entendre’ns, la llei del “només sí és sí” és com aquella pròtesi de ferro que es posa en una articulació d’una persona per corregir una malformació i amb el temps, tot el temps que sigui necessari, fer que acabi desapareixent. La malformació és la manera com la societat ha consolidat un tipus de relació entre homes i dones en què les situacions de poder i de predomini del sexe masculí acostumen a derivar en un ús i abús del sexe en tots els àmbits, també el laboral, on es comença amb bromes, després hi ha qui s’atreveix a fer insinuacions i finalment el que assetja i agredeix. És per corregir totes aquestes conductes sobre les quals tantes vegades s’ha dit erròniament que “no passa res”, que són “situacions normals” en un àmbit on coincideixen homes i dones que la llei del “només sí és sí” es va aprovar.

Però amb una llei no n’hi ha prou i per això hi ha iniciatives de denúncia i sensibilització com la del portal Mèdia.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, que ahir va presentar una enquesta feta a 136 dones periodistes que exerceixen a Catalunya sobre situacions de violència sexual en l’àmbit professional. L’estudi té com a objectiu mirar cap endins un fenomen que diaris, ràdios i televisions acostumen a tractar de portes enfora, amb informacions i denúncies sobre casos concrets, sovint amb grans titulars escandalosos i editorials contundents. Però què passa dins dels mitjans?

L’enquesta, plantejada amb una llarga llista de 60 preguntes, ofereix moltes dades, totes molt reveladores, que indiquen que les redaccions no són un lloc de treball segur, si més no per al 54 per cent de les periodistes que asseguren haver viscut situacions d’assetjament sexual en l’exercici de la professió. En ser víctimes d’una situació de violència només un 25% de les periodistes diuen que saben on s’han de dirigir per denunciar-ho, fet que posa de manifest els dèficits greus dins dels mitjans per establir canals de prevenció i actuació efectius.

Entre les moltes dades que ofereix l’estudi, n’hi ha una d’extrema gravetat i és la que diu que en els darrers cinc anys en almenys cinc casos s’ha produït una situació de xantatge sexual d’un periodista home, amb responsabilitat i càrrec dins d’un mitjà, cap a una periodista de la mateixa redacció. Tocaria haver escrit aquí que la proposició de sexe a canvi de millorar a la feina és feta per un company de redacció, però és evident que hi ha companys que no ho són ni mereixen ser-ho.