L’arqueòleg que parla del futur

En una entre­vista amb Ricard Ustrell a Cata­lu­nya Ràdio sobre el futur de la huma­ni­tat i a propòsit del lli­bre La vida als extrems del metge, científic i escrip­tor bla­nenc Sal­va­dor Macip, vaig sen­tir que asse­gu­rava que “els éssers humans som una mala herba perquè mai morim”. Em va tran­quil·lit­zar i em van venir ganes de lle­gir el seu lli­bre. Però si escric que aquesta afir­mació va con­tri­buir a tran­quil·lit­zar-me va ser perquè el dia ante­rior havia estat par­lant amb el pre­his­to­ri­a­dor, arqueòleg, antropòleg, geòleg i pale­ontòleg Eudald Car­bo­nell sobre el dar­rer lli­bre que ha publi­cat, De la caverna al cos­mos, i, fran­ca­ment, vaig que­dar una mica espan­tat amb alguna de les afir­ma­ci­ons que va fer. Eudald Car­bo­nell (Ribes de Fre­ser, 1953) és tot un per­so­natge. Un dels des­co­bri­dors del jaci­ment d’Ata­pu­erca i fins fa poc codi­rec­tor del Pro­jecte Ata­pu­erca, encara al cap­da­vant de la Fun­dació Ata­pu­erca. Ha rebut el premi Príncep d’Astúries entre altres dis­tin­ci­ons. Viu a Bur­gos des de fa anys i abans va pas­sar molt de temps a Tar­ra­gona, on era direc­tor de l’Ins­ti­tut Català de Pale­o­e­co­lo­gia Humana i de l’Evo­lució social de la URV. És un per­so­natge sin­gu­lar, sem­pre amb sala­cot quan tre­ba­lla i amb bar­ret quan vam con­ver­sar. Jo el recordo de fa molts anys a la Girona de finals de la dic­ta­dura, mili­tant de Ban­dera Roja pri­mer i del PSUC després, i cer­vell del túnel que volien fer a la presó de Girona per alli­be­rar Xavier Coro­mi­nas, que s’hi va pas­sar quinze mesos. Solé Tura ho va pro­hi­bir expres­sa­ment.

El seu lli­bre és una obra bar­reja de ciència i filo­so­fia feta des d’una mirada huma­nista en què Car­bo­nell, que es defi­neix com “un pes­si­mista amb espe­rança”, augura que l’espècie humana tal com la conei­xem està con­dem­nada perquè el crei­xe­ment expo­nen­cial ens està por­tant al col·lapse. L’Eudald, que adver­teix que ell és arqueòleg i no pas futuròleg, diu que ha escrit el lli­bre perquè té interès i sent pre­o­cu­pació per l’esde­ve­nir de la nos­tra espècie i que ha inten­tat expli­car en un llen­guatge concís i ente­ne­dor qüesti­ons molt com­ple­xes, que el fan refle­xi­o­nar.

De fet diu que ara, que ha com­plert 71 anys, li cal temps per pen­sar i per escriure i que per això s’ha jubi­lat. Ja no fa més de cent trenta con­ferències anu­als, i ho ha rebai­xat a poc més de trenta, però segueix inten­tant expli­car cap a on anem. Per exem­ple, amb la intel·ligència arti­fi­cial, els avanços tècnics i tec­nològics en el camp de la medi­cina i els nous mit­jans de trans­port que ens faran superar les bar­re­res del temps i de l’espai, asse­gura que ben aviat sub­sis­ti­ran qua­tre espècies: la genètica ori­gi­nal, humans edi­tats genètica­ment, els humans dis­se­nyats per resis­tir malal­ties i els cíborgs. “La revo­lució científica tec­nològica ens porta de forma irre­ver­si­ble a la trans­hu­ma­ni­tat”, asse­gura. I de la mateixa manera afirma que els Homo sapi­ens des­a­pa­rei­xe­rem. Alerta de la glo­ba­lit­zació com un gran perill perquè ens porta a la uni­for­mit­zació i asse­gura que a l’uni­vers hi ha vida intel·ligent. Sem­pre és un plaer escol­tar Car­bo­nell, és clar que després et que­des més tran­quil quan Sal­va­dor Macip diu allò que “els éssers humans som una mala herba perquè mai morim”.