Tres fets

El meu amic Lluís és un tre­ba­lla­dor de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat que durant la guerra, i imme­di­a­ta­ment després, estudià a l’Escola de Tre­ball. Hi va anar nou anys, cada dia, de set a nou del ves­pre; de dia no tenia altre remei que tre­ba­llar per gua­nyar-se un sou, i apro­fità amb volun­tat el que se’n deien “clas­ses noc­tur­nes” per a aug­men­tar la seva for­mació.

Ara té un fill que vol fer el mateix, però no pot. A l’Escola de Tre­ball, em diu, ja no s’hi pot anar de set a nou. S’hi ha d’anar al matí o a la tarda. El noi tre­ba­lla i l’empresa no li accep­tarà que només ho faci durant mitja jor­nada; com que avui dia no és pas fàcil tro­bar un lloc de tre­ball, es veu obli­gat a renun­ciar a l’Escola. Jo em pre­gunto per què no es donen més faci­li­tats als tre­ba­lla­dors que tenen aquest espe­rit d’apre­nen­tatge i de superació. Per què a l’Escola de Tre­ball, pre­ci­sa­ment, no es pot estu­diar de set a nou del ves­pre? És clar que amb aquest horari els estu­dis resul­ten més llargs, però no mereix aquesta atenció la gent que té tena­ci­tat i paciència?

* * *

«L’atracció de Lon­dres no és pas única­ment irre­sis­ti­ble per al turista mitjà, que hi va sim­ple­ment de vacan­ces, sinó que sem­pre s’ha dei­xat sen­tir, en molt diver­ses face­tes, sobre l’home d’afers. Sem­bla que també aquest visi­tant està ple­na­ment d’acord amb allò que va dei­xar escrit Samuel John­son ja el segle XVIII: “Un home can­sat de Lon­dres és un home can­sat de la vida, perquè Lon­dres ofe­reix tot allò que la vida pot ofe­rir”…»

Trobo aques­tes rat­lles en un extens pros­pecte edi­tat pel Turisme Britànic, però no he hagut pas de tra­duir-les. És una edició publi­cada ínte­gra­ment en català. La impressió és feta a Gran Bre­ta­nya i el pros­pecte és repar­tit a l’ofi­cina de la Bri­tish Airways del pas­seig de Gràcia. Que quedi constància i que algu­nes empre­ses del país en pren­guin exem­ple.

* * *

El ter­cer fet que anoto avui en aquest die­tari és tan sin­gu­lar i tan expres­siu per ell mateix que vol­dria trans­criure’l tal com me l’ha expli­cat una noia de Man­resa, sense inflar-lo gens:

“Fa uns quants dies, una com­pa­nya de tre­ball em va venir a dir si volia anar a bere­nar amb ella i una altra amiga.

“La ines­pe­rada invi­tació havia de tenir algun motiu i no vaig tri­gar a saber-lo: ens con­vi­dava a bere­nar per cele­brar que aquell dia feia vint anys que havia arri­bat a Cata­lu­nya, pro­ce­dent d’un poblet de les ter­res de Cuenca.

“Fins ara no havia sen­tit mai cap immi­grat que digués que cele­brava aquest fet, i em va plaure de par­ti­ci­par-hi, i em va fer pen­sar mol­tes coses boni­ques i posi­ti­ves que jo no sé escriure i m’agra­da­ria que les escrivís vostè.”

Creu-me, Aurora, ja està dit tot el que calia dir.