Raça humana
Amic invisible, no cop baix
Ja fa anys que molts adults i cada cop més nens i nenes mantenen viu el costum de celebrar l’amic invisible. Té sentit quan l’impulsa un grup de persones –fer-ho de forma individual o en parelles seria de tot menys invisible– i és l’atzar qui determina a quin membre d’aquella colla et toca fer-li el regal. Ningú es pot quedar sense present, com tampoc és possible que una persona obtingui dos regals mentre una altra compta les bigues. Fa anys que no celebro l’amic invisible, més enllà dels ensurts dels fills quan a les deu de la nit et diuen que necessiten purpurina vermella perquè al dia següent lliuren el seu regal, que ha de ser manual. M’encanta que les escoles animin l’alumnat a ser creatiu i dissenyar amb les pròpies mans, fins que la iniciativa esquitxa els pares i mares que tenim una capacitat per fer manualitats que es limita a inflar un globus. També veig molta gent adulta buscant a la desesperada un regal perquè la idea ha sorgit d’algú de la feina i no vols ser el ranci que es negui a participar-hi, però resulta que aquest any t’ha tocat aquell personatge misteriós de la taula de la cantonada que fa cara de ser aficionat a l’esport de muntanya però a estones diries que és la persona més sedentària –i estúpida– que mai has conegut. Em vaig cansar de participar en aquestes martingales després de donar voltes i més voltes als regals que em tocava fer per després obrir un paquet que amagava la primera tassa que està exposada en un basar dels antics tot a cent. Que no és que esperés una bossa Louis Vuitton, sobretot perquè estava prohibit gastar més de deu euros per persona, però tampoc era necessari conformar-se amb la carrinclonada més gran de la botiga. Que us heu apuntat a celebrar l’amic visible, i sense amenaça de flagel·lació si us hi negàveu, i no a un concurs a veure qui és el guapo que dona el cop més baix.