Com us agrada mirar-nos!

Us agrada mirar les dones amb una certa atenció, així com a norma gene­ral. Si són bufo­nes, perquè és una delícia obser­var aquells traços tan ben per­fi­lats; si els manca una certa bellesa –tot i que ja se sap allò de tants caps tants bar­rets–, perquè neces­si­teu recrear-vos en aque­lles línies imper­fec­tes; si pesen A, perquè aquesta A s’escapa dels cos­sos nor­ma­tius, i si el pes és B, perquè ales­ho­res us con­ver­tiu en experts en nutrició que saben quin gram falta i quin sobra en aque­lla estruc­tura. Us encanta mirar qual­se­vol dona perquè sem­pre teniu la llen­gua prou esmo­lada per trans­for­mar la repas­sada visual en col·loqui. Ho feu els homes, i per desgràcia ho fem també les dones, que ja sabem que l’ene­mic dorm sovint a casa i fins i tot ens aca­rona la pell. Obser­var i par­lar dels altres, i molt millor si és mal­par­lar, és esport naci­o­nal. Hi ha mira­des interes­sants, empi­pa­do­res, dis­si­mu­la­des, libi­di­no­ses, dis­cre­tes, des­ca­ra­des, inno­cents... tan­tes com emo­ci­ons hi ha al pla­neta. Ara bé, hi ha una mirada que us encanta pro­jec­tar a molts homes, només sobre les dones, i que té un punt exa­mi­na­dor. Us aug­men­ten els flu­xos només de pen­sar que podeu detec­tar l’error que con­firma les vos­tres sos­pi­tes. Parlo de l’obser­vació de les mani­o­bres que fa una dona per apar­car el vehi­cle. Si a escassa distància hi ha un sol home plan­tat, o un grup de mas­cles, no patiu, que no des­cui­da­ran ni un detall i faran un segui­ment des­ca­rat de la dona al volant. Crec que apos­ten a veure quants cops se sen­ten amb els vehi­cles del dar­rere i del davant, o quan­tes vega­des han de començar de zero l’esta­ci­o­na­ment per un càlcul ina­pro­piat. I tant és que les dones acu­mu­lem anys de con­ducció, ni que tots cone­guem dones que ens per­me­ten fer la becaina men­tre elles reme­nen les cire­res, que sem­pre hi haurà homes obses­si­o­nats a bus­car l’equi­vo­cació.