Una paella al desert

Per als viat­ges al desert, el pri­mer tram de ruta era de Bar­ce­lona –la cen­tral de Rosa dels Vents, l’agència– a Ala­cant. De la capi­tal de l’Ala­cantí a Orà en ferri i a l’excolònia fran­cesa començava el pinyol d’uns viat­ges que lla­vors en deien “d’aven­tura” o “els altres viat­ges”. Pel camí podíem reco­llir algun viat­ger que, en aque­lla època, s’havien apun­tat per telèfon i trans­ferència bancària –no hi havia inter­net–. Tam­poc no hi havia auto­pista i ens calia tra­ves­sar València, on, una vegada, havíem de reco­llir dos joves a peu de vorera i, en efecte, ens hi espe­ra­ven paci­ents –no hi havia mòbils... Els vam veure de lluny amb la impe­di­menta habi­tual –dues mot­xi­lles– i amb una gran pae­lla! Fetes les pre­sen­ta­ci­ons i, ja dalt del vehi­cle, ens vam interes­sar pel curiós atu­ell que por­ta­ven. Molt reso­lu­tius, van donar per fet que, quan anés bé, cui­na­rien un arròs a la valen­ci­ana. Molt bé. Hem de dir que en aquesta classe de viat­ges no era estrany que es pre­sen­tes­sin situ­a­ci­ons curi­o­ses, xocants, en prin­cipi rares per des­a­cos­tu­ma­des. Vam seguir el camí. El tour con­sis­tia, un cop ja al Sàhara algerià, a fer la volta al Gran Erg Occi­den­tal, amb sis o set para­des per pas­sar cada vegada una nit o dues en els oasis-pobla­ci­ons, la més impor­tant de les quals, Ghardaïa, que les guies turísti­ques acos­tu­men a ano­me­nar “la porta del desert” o “la perla de M’Zab”. I, en efecte, un dia els amics valen­ci­ans van pro­po­sar la pae­lla. L’arròs, l’oli, els vege­tals i el pollas­tre van ser els del país, i, ells, pel seu compte, conei­xent els cos­tums musul­mans, ja por­ta­ven dis­si­mu­la­da­ment un tàper amb cos­telló de porc con­fi­tat. La pae­lla, amb foc de lle­nya, va ser un fet. La con­fecció va comp­tar amb un cer­cle de mira­des atònites del per­so­nal indígena que con­tem­pla­ven la, per ells, insòlita cuita. Enlles­tida, tot­hom la va jut­jar, fos pel lloc, perquè era bona o per totes dues coses, excel·lent. Per acom­pa­nyar-la, el blanc lle­do­ner que portàvem sem­pre en una bom­bona. Un dia, par­lant-ne, va sug­ge­rir-nos-ho en Josep Valls perquè en Manel Vehí, de Cadaqués, en tenia a la barca de pesca perquè era un vi que resis­tia bé els embats de l’Anto­nio (la barca), i les altes tem­pe­ra­tu­res. D’un color groc fosc, a les fron­te­res, si ens ho dema­na­ven, els dèiem que era líquid de radi­a­dor...