L’espera desespera

Escric aquesta carta com a denúncia d’una situ­ació que està con­di­ci­o­nant extre­ma­ment la meva vida. El 2001 vaig ser víctima d’una ampu­tació femo­ral a la cama dreta en un acci­dent labo­ral. Cinc anys després, a l’hos­pi­tal de la Mútua d’Acci­dents Ase­peyo em van implan­tar una pròtesi que em pro­por­ci­o­nava una gran auto­no­mia i, per tant, qua­li­tat de vida. Des d’ales­ho­res, s’han produït diver­ses rup­tu­res de la pròtesi que entra­ven dins del fun­ci­o­na­ment pre­vist d’aquest tipus de pròtesis, i poc temps després me n’implan­ta­ven una altra. Aquest últim cop, però, no ha estat així. Es va tren­car l’octu­bre del 2023 i ja fa més d’un any que espero. Un any que ha tras­bal­sat total­ment la meva vida i la de la meva família pels meus pro­ble­mes de mobi­li­tat, ja sigui per anar a com­prar el pa o per acom­pa­nyar els meus fills. Per part d’Ase­peyo, que té l’obli­gació de fer-se càrrec de la meva situ­ació, no em donen cap expli­cació con­vin­cent. Explico això com a denúncia i com a reclam d’ajuda, però també per cri­dar l’atenció sobre un pro­blema que sé que afecta altres per­so­nes. Crec que no és just man­te­nir la vida d’algú con­di­ci­o­nada, cons­treta i pre­ca­rit­zada d’aquesta manera.