Lletra petita
Gisèle... què?
L’Estat francès i una mica tots plegats hem passat mesos en xoc durant el judici per violació múltiple, continuada i amb submissió química a Gisèle Pelicot, resolt amb la pena màxima prevista per a qui era el seu marit, Dominique Pelicot, i entre 3 i 15 anys per al mig centenar d’homes que van participar de la barbàrie.
Gisèle... què? En ple segle XXI és incomprensible, il·lògic, retrògrad, extemporani, antediluvià... que una dona adopti el cognom de l’home en casar-se. I no passa en pocs llocs: la immensa majoria del món anglosaxó, Rússia i la seva antiga òrbita, el Japó, alguns estats de l’Amèrica Llatina... A l’Estat francès, assumir el cognom de l’home també té empara legal i, tot i que és optatiu, el costum està ben estès.
La qüestió no és enumerar els llocs on la pràctica es manté sinó aconseguir que es desterri. L’argument per no fer-ho sempre és el de la tradició, i si fos per mantenir tradicions, continuaríem enviant les bruixes a la foguera, l’esclavitud no s’hauria abolit, l’apartheid seria legal i –disculpeu si ho trobeu frívol– al futbol no hi hauria VAR.
El propòsit de sancionar, combatre i deslegitimar les conductes masclistes entra en contradicció amb el que es coneix com el nom de casada. Ja podem actualitzar el Codi Penal –que cal, i més encara el francès, que s’ha quedat antic–, ja podem potenciar el valor de l’educació –imprescindible–, posar el focus en el consentiment i reclamar que la vergonya canviï de banda com ha fet la valenta Gisèle, que si un dels puntals de la violència masclista és la pervivència del sentit de la propietat de la dona per part de l’home, no hi ha millor manera de tenir-la en propietat que imposar-li un cognom que no és el seu. I no hi ha manera més efectiva de despersonalitzar-la que substituir el cognom que l’ha identificat des que va néixer pel de qui se l’ha quedat d’adulta. La violència masclista és multicausal però l’anacronisme del cognom és tan evident que costa d’entendre que s’hagi eternitzat.