Avis de lloguer

Un anunci publicat en un diari dels Estats Units ha provocat estupefacció: “Es lloguen avis per hores”.

Ho heu llegit bé, i quan llegiu “avis” llegiu també, si us plau, “àvies”. El propòsit és contractar un avi en lloc de la clàssica noia-cangur perquè tingui cura dels infants, quan el matrimoni treballa o vol sortir de casa.

Alguns sociòlegs s’han indignat: “No es tracta de comprar atencions, sinó de comprar afecte. Això demostra que el món camina cap a la seva perdició total, perquè és insòlit que calgui comprar l’afecte…” (Interviu). Però els “avis” no estan d’acord amb els sociòlegs i manifesten la seva satisfacció per aquesta feina, que els dóna uns diners, sí, però també un renovat interès per la vida. Són avis que no tenen família o que, si en tenen, els ha abandonats. Lloguen la seva presència, però ofereixen una aportació de sentiments que em sembla que deu ser beneficiosa per a tothom. Girant l’argument dels sociòlegs, pregunto si no és més estrany comprar les atencions tècniques d’un “cangur” prescindint de l’afecte…

Hi ha vells que, en la soledat, necessiten rebre i donar tendresa, i en aquesta fase crítica de la vida sovint se senten frustrats. Gràcies al contacte amb una família amb infants, la situació del vell pot evolucionar d’una manera molt positiva i humanitzadora. És una ocasió de rejoveniment i de trobar-se justificats.

Se cita el cas d’un matrimoni de vells que, després d’haver-se llogat una temporada, es traslladà a viure a casa dels qui els havien contractats i formaren amb el matrimoni i els fills una família real. Si voleu ser sarcàstics, ho teniu ben fàcil: imagineu que el matrimoni vell té fills i néts de debò, que no volen saber res dels avis, i que a la vegada la parella i els infants que els han contractats també tenen uns “altres avis”, els autèntics, que els feien nosa… I arrodoniu-ho pensant que per aquest procediment s’ha posat en marxa una “borsa d’avis” gràcies a la qual els matrimonis joves –deslligant-se d’obligacions familiars– triaran els qui els siguin més simpàtics, o saludables…

Però, si ho volem mirar d’una manera més respectuosa amb els aspectes favorables de la novetat, haurem d’admetre que pot fer feliç molta gent i que beneficia no tan sols els vells solitaris o desocupats, sinó també els infants.

Un dels fets definidors de la infantesa actual, en les societats urbanes, és que els nens no tenen una habitual relació amb els avis, com solia tenir-se en la societat rural. Les dimensions dels pisos, el tipus de vida, etc., ho han gairebé imposat. El resultat és un dèficit per als infants: no conviuen amb la generació dels vells. Els avis s’han convertit en un punt de referència, ja no són una experiència quotidiana. La convivència amb els avis, amb els seus tics, els seus records, la seva inevitable decadència, proporcionava als infants la visió d’una dimensió més completa i més profunda de la vida; “llogar” un avi o una àvia pot ser, doncs, enormement educatiu, si els avis saben fer el paper que els pertoca i els infants tenen sensibilitat per a escoltar, mirar i aprendre.