Riallades

En una cruïlla de l’estret carrer de Sèneca, que molts barcelonins potser no saben on és –a quatre passes, però, de la Diagonal i de la Via Augusta–, cada nit hi ha tres centenars de persones que es passen un parell d’hores rient. Omplen el teatre Regina, on es representa l’obra de Dario Fo “Mort accidental d’un anarquista”.

Les riallades són constants i justificades, com també ho és, entre riallada i riallada, la reflexió, perquè es tracta d’una denúncia radical servida amb tots els recursos de la comicitat. És un espectacle que pot citar-se, com a exemple d’aquella lúcida afirmació: divertit no és el contrari de seriós, sinó simplement el contrari d’avorrit.

Aquests darrers anys, alguns grups i companyies catalanes de teatre han fet un esforç considerable i ens han ofert algunes peces escèniques de notable importància. Al costat d’aquesta tasca hi hauria d’haver sempre –en representació permanent– un tipus de teatre com el que ara es fa al Regina. Un teatre digne però vocacionalment divertit. Passar-se dues rient vol dir que, després, a casa, al despatx, a la reunió d’amics, no podrem estar-nos de manifestar que ens l’hem passada molt bé. Només si s’hi pot divertir hi ha gent que es decidirà a anar al teatre, i aquests espectacles, doncs, fan una insubstituïble funció captadora per al teatre, i més concretament per al teatre català.

Sempre he cregut que en la nostra activitat cultural que té com a destinatari el poble pesava massa la voluntat de refinament i de transcendentalisme; no dic que no hi hagi de ser: quan dic “massa” vull dir que a l’altre platet de la balança estava [ser] capaços de muntar obres com ho farien a Londres, a París o a Milà, però a Milà, a Londres i a París també han fet obres com aquesta de Dario Fo –l’home que va tenir tant d’èxit al Grec, aquest estiu– i aquí ens són especialment necessàries per a incorporar públic al nostre teatre.

Ens calen obres de teatre, pel·lícules, cançons, revistes, pallassos catalans que facin riure… Perquè quan riem “ens donem”, oblidem els nostres prejudicis –idiomàtics, culturals, socials– i ens sentim còmplices d’aquella manifestació, per tant: d’aquella societat, d’aquella cultura, d’aquell idioma. L’humor és un trencabarreres.

Ja ho diu l’expressió popular: ens vam trencar de riure, o partir de riure, o rebentar de riure. És a dir, amb el riure es fa miques la nostra rigidesa, la cuirassa habitual, i obtenim la possibilitat de recompondre’ns –després de la riallada que ens ha esberlat– d’una altra manera, potser més rejovenida, més comprensiva, més tolerant. S’ha dit que els qui no saben ni volen riure han estat sempre els qui han mogut la guerra i han volgut salvar les ànimes amb el ferro i el foc, amb la maledicció i l’odi.

No és estrany, perquè riure és un signe d’identitat propi de l’ésser humà.