La multinacional dels desgraciats

El 1979 se celebrà l’Any de l’Infant. En aquells dotze mesos van morir dotze mili­ons (12.000.000) d’infants per culpa d’una nutrició defi­ci­ent –mal ali­men­tats, vaja– i de malal­ties para­sitàries pro­vo­ca­des per aigües infec­ta­des.

No recordo quin any es com­me­morà arreu del món l’Any de la Dona. A l’Àfrica, cada any moren de part 500.000 dones, mig milió.

Només que cada Estat apliqués el cost d’un parell de tancs, o d’un avió, a l’adqui­sició i ofe­ri­ment de vita­mi­nes, incomp­ta­bles infants serien sal­vats, però dei­xem-ho córrer, perquè això és pre­di­car en el desert de ls interes­sos cre­ats.

El nom­bre d’infants mal­trac­tats és enorme –parlo d’infants apa­llis­sats i tor­tu­rats, i també d’aquesta forma de mal tracte que és l’aban­do­na­ment i el menys­preu. Tagore va escriure que “cada infant que neix és una prova que Déu no ha per­dut encara l’espe­rança en els homes”, però l’afir­mació s’ha reduït a ser una frase bonica. En tot cas, molts dels infants que nei­xen estan con­dem­nats a no poder tenir cap espe­rança en la huma­ni­tat.

També hi ha mol­tes dones-víctima, i no pas, pre­ci­sa­ment, en les soci­e­tats “pri­mi­ti­ves”, sinó en les més “cul­tes” i “moder­nes”. A Basi­lea –ja ho veieu, a Suïssa– s’ha cons­truït una fun­dació per a la pro­tecció de les dones mal­trac­ta­des. El Cen­tre de coor­di­nació de les asso­ci­a­ci­ons feme­ni­nes de Basi­lea publicà fa poc més d’un any un extens informe que demos­trava la neces­si­tat de crear a la ciu­tat una pos­si­bi­li­tat de refugi per a les dones apa­llis­sa­des. Paral·lela­ment, un grup de dones havia fun­dat una “asso­ci­ació per a una casa de les dones” que pogués aco­llir tem­po­ral­ment les dones mal­trac­ta­des, amb els seus fills, perquè tin­gues­sin l’opor­tu­ni­tat de “res­pi­rar” una mica abans de pren­dre una decisió sobre el seu futur; una casa amb un con­sul­tori jurídic i mèdic, basada en el prin­cipi de la soli­da­ri­tat, i en la qual unes col·labo­ra­do­res per­ma­nents s’encar­re­ga­rien d’ori­en­tar les dones sobre les ges­ti­ons acon­se­lla­bles.

Quant als vells, s’ha des­co­bert una història ter­ri­ble. Mar­got Franck és morta des de fa qua­tre anys, però ningú no ho sabia. La senyora Franck vivia a Ham­burg, en una casa de 72 pisos. Tenia un compte en un banc, en el qual la Segu­re­tat Social ale­ma­nya ingres­sava la pensió cada mes; d’aquesta pensió, el banc pagava el llo­guer. La senyora Franck ja era morta, però el paga­ment de la pensió i del llo­guer ha durat 48 mesos. De la senyora Franck, ningú no en sabia res, i alguns veïns han dit que s’ima­gi­na­ven que estava inter­nada en un hos­pi­tal psi­quiàtric.

No. És la soci­e­tat mal­trac­ta­dora d’infants, de dones, de vells, la que hau­ria de rebre trac­ta­ment psi­quiàtric.