Capvespre d’hivern

Surto de Barcelona per l’autopista, cap al Vallès. La tarda decau, i a la seva rendició té el caire propi de l’hivern: la rendició incondicional.

A l’estiu, els ponents s’allarguen, com si es complaguessin en ells mateixos, com si el dia s’hagués gairebé aturat, i li fes mandra –amb la calor–, de canviar la decoració. El sol s’acabarà rendint a l’enemic nocturn de cada dia, però ho farà sense pressa, després de pactar llargament ataronjats contra moradencs, i al capdavall blaus contra negres. Els ponents d’estiu dominen l’art de la claudicació.

Ara, en aquest gener, el crepuscle és ràpid. El cel s’agrisa com si es desplegués una cortina, i en pocs minuts els colors es perden sota aquesta onada. No hi ha tensió, no hi ha lluita. La nit arriba al galop, i en passar ja es troba el dia agenollat, vençut.

Del coll de Montcada estant, el Vallès sembla una litografia pàl·lida i antiga, a punt d’esborrar-se. A contrallum d’un cel de plata bruta, el llarg pont que travessa el riu és un escenari d’ombres xineses: hi passen homes i dones que van, a peu, del treball a la casa, camí dels blocs que hi ha més enllà dels ermots. Són les sis i deu minuts. El paisatge és un exemple de caos urbanístic, de desordre i de lletjor. Veig les petites figures que avancen cap a l’aglomeració llunyana, on s’han encès els primers llums, com si els volguessin fuiar en el viatge de retorn al campament familiar. En altres temps –i per un altre pont– passaven els carros dels pagesos, i no hi havia blocs ni deixalles amuntegades, i al capdavall del camí esperava el foc a terra de la cuina i no pas el televisor.

Passo a tocar d’alguns d’aquests enormes edificis, i fins i tot puc veure, a vegades, la forma dels llums encesos. En la foscor creixent, s’accentua el contrast entre les moles de ciment i els punts il·luminats que són les finestres. Vist d’una altra manera: el contrast entre l’anonimat massiu i la minúscula superfície individualitzada. Impressiona pensar que cada finestra il·luminada és un món aïllat dels altres i que aquesta corrua d’homes-formiga que avança es repartirà en milers de caus, sense error possible, com si fos dirigida per un ordinador perfectament programat.

Encara sóc a temps d’entreveure quatre pins refugiats dalt d’un turó, i la silueta de Sant Llorenç del Munt, a punt d’esfumar-se en gris sobre gris.

M’acosto a nous blocs, molt alts, que apareixen a la dreta, no triguen a ser al meu costat i –tot just els he donat un cop d’ull– ja s’allunyen al meu darrera.

I de cop la nit, sencera a banda i banda, i l’enorme sensació de soledat de l’home-formiga que sóc jo, dins el meu cotxe, camí com tothom d’una llum.