En català, si us plau

Vaig recuperar fa unes setmanes per la xarxa X un acudit publicat pel compte República de les Lletres en què es reproduïa un acudit de Francesc Vila i Rufas, Cesc. S’hi veia una persona retirant un gran cartell amb el lema Català a l’escola i una altra persona que l’alertava: “Ja el podeu treure però no el llenceu, no fos cas que d’aquí a uns quants anys ens tornés a fer falta...” Es publicava el dia 22 de desembre, recordant que Cesc havia mort aquell dia del 2006, feia divuit anys. Cesc va ser el gran ninotaire de l’Avui i els seus acudits, com també passava amb en JAP a El Punt, eren moltes vegades més clarividents que la millor editorial que es pogués escriure. És el que tenen els genis. El cert és que hi tocava de debò. Ara més que mai hauríem de recuperar el lema de Català a l’escola perquè malgrat les lleis i que el primer Parlament escollit pels ciutadans després de la República és del 1980, la llengua està en perill més que mai. I no només per les sentències judicials del 25%, que també, sinó perquè s’està deixant de parlar a molts patis d’escola i a massa aules. De fet algun docent deia que signaria immediatament si en determinades escoles el català fos la llengua en el 75% de les matèries.

Escric tot això per una conversa en què va sorgir el lema En català, si us plau. El recordo, com recordo el senyor Feliu Matamala, ànima de la llibreria gironina Les Voltes, caminant amb aquell giny que ell mateix es va construir perquè l’adhesiu de En català, si us plau, que deixava en plaques de carrer i rètols d’establiments comercials, no pogués ser tret amb facilitat per la gent que hi estava en contra, que sempre n’hi ha, ja ho vam veure no fa tant amb els llaços grocs del procés.

El lema En català, si us plau va funcionar molt i bé. Com ho va fer la Norma, sorgida el 1982 de la mà de la direcció general d’Aina Moll, i després va venir la Queta. I a l’entremig, campanyes com Si us plau, parla’m en català, per demanar als catalans que no canviem de llengua. O el Mantinc el català d’ara, que ja m’he acostumat a utilitzar.

Moltes vegades som els mateixos catalans els que per una mal entesa bona educació ens passem al castellà. O ja ens hi dirigim d’entrada pensant que la persona a qui ens adrecem no coneix la llengua. I ho fem en funció de la seva pell o perquè ens sembla una persona que ha migrat, obviant que alguns d’ells parlen el català pel fet que són catalans. Hem de persistir, perquè la llengua està en perill i això ja ho van dir els que hi entenen fa molts anys. però ara és de sentit comú. Només cal passejar pel carrer o anar a un establiment per adonar-se que la llengua està en perill. Hi ha gent que no sap el català i sobretot hi ha molta gent que no el vol saber perquè no li dona la gana. Per tant, és una qüestió de supervivència i sentit comú que fem un Mantinc el català. Potser torna a ser l’hora de recuperar pancartes com la de Català a l’escola o En català, si us plau. Plataforma per la Llengua fa la seva feina i cal agrair-ho, però potser, com vaig llegir fa temps a Josep Sala i Culell, el que hauríem de demanar és senzillament En català, perquè s’ha vist que amb educació i pedagogia potser no n’hi ha prou.