És la víctima, no el culpable

En un restaurant de menjar ràpid, la cua de persones que esperen el seu torn és més llarga que un dia sense pa. A l’hora punta, traspassa les portes i s’apilona al carrer. La comanda es fa a través de màquines que substitueixen l’humà i que no deixen de ser robots que ni senten ni pateixen. Un cop el client ha teclejat el que li ve de gust menjar per dinar dins d’una oferta on es fa difícil trobar les diferències, arriba una espera que esdevé interminable i que provoca un augment de la gana, i sobretot de la mala llet. Des de la zona de taules, la mateixa on s’arrepleguen desenes de persones que esperen les viandes, es visualitza una cuina enorme composta de planxes i fregidores i també dispensadors de begudes que serveixen aquell producte líquid que es condimenta, o més aviat es disfressa, amb gel i sucre per dissimular un gust que no desperta cap mena de sensació. Els treballadors del local van tan de bòlit que no tenen temps ni per regalar-se un sospir. Tothom ho veu, que aquell ritme és inhumà, però la gana dels clients estreny, així que ningú pretengui que empatitzin amb un personal explotat mentre l’estómac continuï buit. En aquell moment tota la gent que espera sembla més aviat voltors en espera de tenir la presa a punt. El rellotge corre i el menjar va sortint, però a un ritme que obliga a armar-se de paciència. Però de paciència ningú no en va sobrat i tothom reclama un tracte de restaurant de luxe. En el moment que surt el número que indica que és el seu torn i que la seva safata està a punt, gairebé tothom fa pagar els plats trencats a un personal que aquests dies té molta més feina de la que pot assumir, i probablement a canvi d’un sou pírric. Si aquests dies us trobeu en una situació així, com passarà a moltes botigues i restaurants, recordeu que el treballador pot ser la víctima i no pas el culpable del caos que lliurement heu triat.