Un sensesostre per Nadal

Per Nadal el dia torna a guanyar llum a la nit. Aquesta nit és clara per una altra llum. Es celebra un símbol revolucionari en no pocs aspectes més enllà de la bogeria del consumisme. Un fill de la marginació, de l’exili, sense casa, neix sota el sostre d’una pallissa, amb l’escalfor dels animals, no pas de la societat humana. I s’erigeix en la condició universal humana. A les antípodes de l’Antic Testament i de totes les religions que consagren les jerarquies de poder. Una altra cosa és que, com passa sempre, tot poder es fa seu els símbols pervertint-ne el missatge original, especialment si en qüestiona el sistema de poder. Enguany l’arquebisbe auxiliar de Barcelona ha posat a disposició part del seu patrimoni –amb origen i trajectòria més que foscos– al servei de l’actual problemàtica de l’habitatge, condicionada pels mercaders de l’especulació, sovint beneïts per la mateixa Església. Val més tard que mai. Però aquesta ètica de la caritat és insuficient perquè implica una naturalització de les greus desigualtats estructurals, i es fonamenta en l’acció voluntària, malauradament moguda com una exigència d’un credo, més per guanyar-se el cel que no pas per una convicció fèrria en la solidaritat humana. El més penós i vergonyós, però, està a la banda dels gestors polítics, incapaços d’establir uns mínims dignes per a totes les famílies amb greus dificultats. La necessària feina de Càritas subratlla la vergonya de totes les administracions públiques, que promocionen tota mena de pòdiums aristocràtics –esportius, socials, econòmics– mentre obliden la ciutadania atropellada pel sistema econòmic imperant.