Qui ens farà el dinar?

La tieta s’encarrega tant de comprar les gambes com de rostir la carn, que aquest any toca sopar a casa seva i ja se sap què marca la nostra tradició familiar: qui posa el sostre, cuina des dels entrants fins a les postres. Dies abans, passa llista per saber quants seurem a taula, que la xifra pot variar d’any en any. Arribat el moment, la mare, que aquest any s’ha deslliurat del davantal, i el pare, que no té dots de xef, ens abasteixen de begudes i mai no falta el vi i el cava català –imprescindible dur producte de la terra per estalviar-nos la versió rondinaire del tiet–. També porten torrons, i neules, i tantes fruites seques que podrien muntar una parada al mercat. Als cosins, entre els quals m’hi compto, i a la canalla que hem dut al món, no se’ns adjudica cap paper en aquesta auca que no sigui menjar, beure i gaudir d’una vetllada que permet retrobar-nos amb els que viuen lluny però per res del món es perdrien el sarau. Arriba el dia de Nadal i més del mateix amb una variant: l’abuelita, a qui fa anys que diem que ens enterrarà a tots i comencem a sospitar que s’acabarà complint la profecia, encara s’encarrega de cuinar l’arròs amb gall dindi que ens recorda on estan situades les nostres arrels. Que la generació dels pares tingui bona salut ens ajuda a conservar tradicions que venen heretades de quan els quatre avis eren vius i eren l’ànima de la festa. Aleshores no hi faltava ningú, a diferència d’ara, que hi ha massa absències. Quan la mare i les tietes faltin, i quan l’abuelita no ens pugui embotir a còpia d’arròs i dels cinquanta plats i les cinquanta flaires que venen al darrere, no sé qui s’encarregarà de fer els dinars i els sopars més bons del món. Res no serà el mateix, ho tenim molt clar, però no perquè faltaran les cuineres, sinó perquè ningú dipositarà tant d’amor per mantenir perfectament enllaçada la xarxa familiar.