Valls i Borrell, com l’all

Per si no era prou sagnant veure Josep Borrell (la Pobla de Segur, 1947) a la presidència del CIDOB, ara hem de veure Manuel Valls (Horta, Barcelona, 1962) de ministre d’Ultramar en el nou govern de l’agonitzant presidència d’Emmanuel Macron a França. Dues perles! Dues verdaderes perles per acabar el 2024! Amb segons què i amb segons qui no es gira mai full. Tornen sempre, com torna l’all una tarda d’estiu. Segurament hi han raons, motivacions i objectius molt diferents en la nominació dels dos càrrecs. Segurament no hi ha cap raó per relacionar els dos casos més enllà que jo tingui tan entravessat l’un com l’altre. Segurament només és una dèria personal i avui, que és Nadal, no deu ser el millor dia per lliurar-nos a les baixes passions, però ho faig perquè em ve molt de gust. No els desitjo cap sort i espero que els ho facin passar tan malament com ells ens l’han fet passar. Hi ho dic amb tot l’ànim de revenja, com bé us podeu imaginar. Borrell i Valls són l’encarnació de l’autoodi català engendrat en l’àmbit rural o en l’àmbit urbà. I a més són una vida permanentment enganxada a la mamella pública, com deia l’àvia Neus. L’un des del 1979 –45 anys ja–, quan va començar com a diputat provincial a Madrid. L’altre des del 1986 –38 anys ja–, quan va començar com a conseller regional a Illa de França. No són vells rockers que mai moren, són males herbes, que tampoc moren mai.