L’economia dels bons propòsits

Quan arriba el cap d’any mirem amb pers­pec­tiva els dar­rers dotze mesos per veure quants propòsits hem acom­plert, de la pro­ba­ble­ment llarga llista de com­pro­mi­sos pen­dents. No fa falta tenir gaire experiència per saber que a l’hora de com­plir amb els propòsits hi ha més bones inten­ci­ons que no pas deter­mi­nació; de fet, quan n’acon­se­guim un amb ple­ni­tud –apren­dre idi­o­mes, anar al gimnàs, fer dieta, per citar els clàssics– val per tots els que no hem estat capaços ni tan sols de dur a la mei­tat del terme. Per això rein­ci­dim cada any, i mai no ens can­sem de com­pro­me­tre’ns amb tal o tal altra cosa... Pot­ser el millor seria fer-nos el propòsit de no fer propòsits, i així segur que en aca­bar l’any que ara ence­ta­rem tro­ba­rem motius de satis­facció en repas­sar els asso­li­ments que ni tan sols ens havíem plan­te­jat. Reco­nec que és un exer­cici amb poc futur, perquè la nos­tra soci­e­tat està ori­en­tada a les expec­ta­ti­ves. Hi ha tota una eco­no­mia dels bons propòsits que fa calaix venent-nos col·lec­ci­o­na­bles, abo­na­ments i subs­crip­ci­ons, màqui­nes per per­dre pes, cur­sos sobre pro­gra­mar des de casa o bri­co­latge domèstic. Sigui com sigui, no deixa de ser poètic que mili­ons de per­so­nes ens posem a pla­ni­fi­car el futur sabent d’antuvi que no hi arri­ba­rem del tot. Vol dir que hi ha espe­rança que el món, un any més, encara no s’aca­barà.