Una nova ficció sobre el conclave

Vaig veure Cónclave per les festes de Nadal i reconec que la pel·lícula dirigida per Edward Berger i basada en una novel·la de Robert Harris del 2016, em va agradar i va aconseguir sorprendre’m. El paper que fa Ralph Fiennes com a cardenal Lawrence, degà del col·legi cardenalici, és impressionant i la rèplica que li fan Stanley Tucci, John Lithgow, Carlos Diehz i Isabelle Rosellini, no pas menor. No sé què n’esperava, però com que m’agrada tot el que està relacionat amb el recargolat món de l’Església i les intrigues vaticanesques, vaig decidir veure-la després d’acceptar el consell del periodista Mateu Ciurana i llegir l’article que la col·laboradora d’aquest diari Miriam Díez va publicar a El Nacional. No he llegit la novel·la, que ara hauré de buscar, però és evident que l’article d’una de les persones que més coneix el món de l’Església com és la Miriam em va fer entendre que no es tractava d’una història superficial i que valia la pena. No em va decebre en absolut perquè presenta un món apassionant i desconegut per molts, que vam explicar a bastament en aquest diari a “Seu vacant”, quan va morir Joan Pau II el 2005, i també amb la renúncia de Benet XVI el 2013, una de les cinc que s’han produït.

Escriu Miriam Díez que la pel·lícula és “una invitació al dubte” i una “ferotge crítica al dogmatisme”, i és així. Però el més interessant és que fa pensar, fa reflexionar, perquè no estalvia els problemes que afecten l’Església catòlica i retrata les tensions entre la cúria i el papa anterior, que s’assemblen molt a les que es deuen produir habitualment. El bisbe de Roma, cap de l’Estat vaticà, té molt poder i, encara que tothom diu que ser papa és portar una creu molt pesant i beure un calze d’amargor, és un lloc cobejat per molts dels que han arribat al cardenalat. També és cert que hi ha la dita que l’ambició es castiga i que “qui entra papa al conclave, en surt cardenal”.

Tot això hi és, però Cónclave va més enllà. I no em vaig estar de recordar una pel·lícula que he vist moltes vegades, Las sandalias del pescador, basada en una novel·la de Morrist West que és molt més ambiciosa que la pel·lícula. Allà un magnífic Anthony Quinn fa el paper del cardenal Kiril Lakota, un capellà d’Ucraïna que ha estat vins anys en un camp de treball de l’URSS i que és alliberat. Un home que procedeix del món comunista i que reconeix que va robar per menjar es converteix en papa. Una història ficció, com es va dir en el seu moment. Però el cert és que la pel·lícula del 1968 semblava ciència-ficció i pocs anys després el cardenal polonès Wojtyla va esdevenir el papa Joan Pau II, el 1978.

Cónclave és una pel·lícula, però mostra que hi ha capelletes dins el col·legi cardenalici, que els italians tenen nostàlgia d’un papa italià, que l’anomenat Tercer Món té ganes de protagonisme (un papa negre) i que la Teologia de l’Alliberament pot semblar en retirada però és plenament vigent. Veurem cap a on farà bufar el vent l’Esperit Sant quan hi hagi nou conclave, però és evident que una de les qüestions que planteja la pel·lícula, el paper de la dona a l’Església, serà crucial per al futur immediat i que s’haurà de replantejar ràpid si és que no s’està fent ja.