Mirades
Un entranyable ‘blues’ del Canigó
Les boles de picolat són una mena de mandonguilles típiques del Rosselló, un dels plats més coneguts de la Catalunya Nord. Els ingredients són porc i vedella picats, ous, farina, ceba, all, olives verdes, pastanaga, puré de tomàquet, amanit amb oli d’oliva, sal i pebre. Així defineix l’historiador i escriptor Jaume Fàbrega aquest plat català, del qual, com un joc de paraules, va sorgir el nom d’un grup de música català: Blues de Picolat. Al darrere, com a líder i ànima visible, hi havia el periodista Carles Sarrat, un activista de la Catalunya Nord també conegut per les feines que ha fet com a gravador i pintor i que, a més de música, al llarg dels anys ha fet de traductor, llibreter, paleta i boscater. Carles Sarrat (Prada, 1949) és en si mateix tot un personatge, també un activista pels drets humans i, per tant, dels drets de la nació. Nascut al Conflent i després de viure molts anys a París i a Perpinyà, ja fa quatre dècades que viu en una gran casa a l’Albera, poble del Vallespir en què es va involucrar fins a ser-ne membre del Consell Municipal i batlle adjunt.
Carles Sarrat va estar lligat a El Punt de la Catalunya Nord, que va dirigir del 1986 al 1994, i després va continuar sent un dels homes d’aquest diari a la Catalunya Nord. Encara ara forma part del consell assessor d’El Punt Avui. A Blues de Picolat va ser l’autor de moltes de les cançons dels sis àlbums que van enregistrar. Sempre en català, també van participar en les lletres autors com Joan-Lluís Lluís, Esteve i Jacint Carrera i Aleix Renyé. Aquell grup, que va començar amb quatre periodistes d’El Punt, va deixar d’actuar el 2018 amb un concert de comiat a Perpinyà, però Sarrat continua actiu amb el Xarly Blue Trio, que lidera.
Fa dos mesos que Carles Sarrat ha publicat una gran novel·la, editada per Cal·lígraf que presenta a Girona el dijous 6 de febrer, a les vuit del vespre al Sunset Jazz Club. Una novel·la que relliga en el seu títol dues grans passions per a Sarrat: Canigó blues. Ell que va viure de petit amb el Canigó traient el nas pel jardí de casa dels seus avis, ha trobat en el blues la seva forma d’expressió. I Canigó blues és un cant a la natura, la catalanitat i el país, però sobretot a la cultura, la música i l’amistat. Tres veus en primera persona són les que utilitza Carles Sarrat per explicar-nos la història d’en Norbert, amic comú. Són les veus dels tres amics de sempre, l’Helena i l’Alex, que són parella, i en Jacky. Carles Sarrat li va explicar a Lluís Llort que Helena podria ser la veu de la seva infància, una veu sensible; que l’Alex seria la seva veu adolescent, del Sarrat introvertit que va viure a París sense contacte amb el país ni la llengua, i que Jacky seria la seva veu adulta, una barreja de conservadorisme i anarquisme. En tot cas, les tres veus que utilitza, amb moltes vivències reals i personatges que ha conegut, aconsegueixen una novel·la viva, en què es reivindica el tarannà nord-català i el que representava per a l’ànima catalana el Pirineu i concretament el Canigó. Una novel·la sensible, àcida, en què es reviu una història entranyable i sobretot l’amistat que relliga aquests quatre nord-catalans i l’amor pel país i la passió per la muntanya, escrita en un rossellonès encantador i que volem ben viu.