Lletra petita
Poseu-vos mascareta
Ara que els tribunals furguen en els milionaris contractes governamentals que en plena pandèmia van greixar els comissionistes, els virus tornen a la càrrega per recordar-nos qui mana. Els afectats per la Grip fan cua a urgències i per primera vegada els casos greus superen els de la Covid. I és en aquest context viral que la nostra espècie demostra tossudament una facilitat irritant per oblidar les lliçons apreses i riure’s del mort i de qui el vetlla. Per això veiem tan poques mascaretes posades, no ja pel carrer, sinó a les farmàcies i fins i tot a les sales d’espera del CAP, on durant una estona compartiràs l’aire encara que no vulguis amb tota mena de microscòpiques amenaces escampades amb estossegades maleducades. Sisplau, engripats del món, poseu-vos la mascareta, que les farmàcies en van plenes i bé de preu!
Al pic de la pandèmia un bar va estrenar-se a prop de casa perquè el propietari no volia perdre la inversió planificada i durant tot el confinament, mentre em servia el cafè diari per emportar, només ens vam veure els ulls respectius. Al final aquells ulls damunt la mascareta perpètua t’ho deien tot, si l’altra persona somreia o si avui, per dir-ho d’alguna manera, feia mala cara perquè s’havia llevat amb el peu esquerre. O amb el peu dret, tant se val. Quan les autoritats van decidir eliminar l’obligatorietat de posar-nos el morrió vam descobrir per fi les nostres cares i va ser com si de sobte fóssim dos desconeguts. L’altre dia, a la sala d’espera de la consulta del metge, hi vam coincidir tots dos amb la mascareta posada, que no imposada. I la sensació va ser tan estranya com plaent: dos vells coneguts mirant-nos als ulls i enviant-nos sota la mascareta un somriure de salutació. Novament entre nosaltres érem més identificables tapats que no pas a cara descoberta. Sisplau, engripats del món, poseu-vos la mascareta, que les farmàcies en van plenes i bé de preu! Feu-ho pensant en els altres.
