Una literatura de titans

La major part del temps de lectura el consumeixo amb alguna novetat recomanada, algun autor estranger o algun llibre que m’han regalat o que ve de la feina i que, per una perversió de les prioritats, obro amb el mateix sentiment professional del deure. Del nostre festí d’escriptors clàssics, em faig una il·lusió semblant a la dels estudiants de secundària: com que entraven a l’examen en edicions mutilades, adaptades i comentades, els dono per llegits i, un cop aprovada, per què tornar-hi, si el que me’n faltava deu ser la part indigesta i avorrida? Quan anava a l’institut, circulaven fins i tot versions resumides d’El quadern gris, de Pla, que en qualsevol altra llengua europea seria venerat, com Rodoreda, alhora com un moment patri i un supervendes. D’acord, per nombre de parlants, ens toca un espai literari esquifit, però dediquem uns esforços de país poderós i ric a menysprear el que tenim i a promocionar la ximpleria de moda. Deu ser per això que han passat desapercebudes dues obres que només es permeten els països amb Estat seriós al darrere: la Poesia dispersa pròpia i traduïda de Josep Carner, en un estoig editat per Jaume Coll, i els tres volums, igualment en capsa, de l’Obra completa en prosa de Joan Maragall, a cura de Lluís Quintana i Ignasi Moreta. Més d’un deu haver arrufat el nas. Oh, quin pal, allò tan antic! Perdonin? Si alguns desgraciats poden escriure avui alguna cosa en català, encara que sigui infecta, amb una llengua empobrida i en un país que cap en una postal, és perquè gent com Carner i Maragall ens van deixar somiar que érem titans.