Una altra llibreria, si us plau

“Pot una ciutat viure sense llibreries?” Aquesta pregunta me la feia en un article que vaig publicar el mes de juny del 2013 arran del tancament aquell mateix any de dues històriques de Barcelona: la Catalonia i la Canuda. Eren anys de plom per al món de la cultura –just un bienni abans, havia tancat l’emblemàtica llibreria Almirall, del carrer Princesa– i creia –ara ja no– que la paraula –l’article com a via d’influència– podria tenir alguna efectivitat sobre aquells que exerceixen un poder més gran que no el nostre a l’hora d’administrar el dia a dia. Tot, poc o molt, debades, ja que la paraula ha perdut la seva capacitat de seducció política, el seu poder de transformar, delimitada la seva potència de fons a meres qüestions d’estil.

Tot plegat ve a tomb en assabentar-me que la llibreria antiquària Farré (continuadora de l’antiga llibreria El Sol i la Lluna) i la llibreria Sant Jordi (aquesta última, si ningú no n’agafa el relleu) tanquen, com qui diu, gairebé d’una tacada. Totes dues es van inaugurar abans del present segle, quan una altra Barcelona –i una altra nació– eren objectivament realitats plausibles. Un país –i una ciutat– radicalment diferent: culte i net, on la seva gent fes de l’estima als llibres una ètica dels costums. I com que jo era assidu de totes dues, puc dir amb tota la nostàlgia –i la ira– que la Farré i la Sant Jordi eren espais que anaven molt més lluny de la simple venda de volums rars o llibres de col·leccionista. Eren àgores on trobar la pau i la saviesa i poder-se emmirallar en un món civilitzat.

Quan una llibreria tanca, mor tota una manera de pensar. Una manera de pensar que mai més no tornarà. I més, com és el cas de la Sant Jordi, quan el propietari –de pròdigues cal qualificar les converses que havia mantingut amb l’estimat Josep Morales– ha traspassat als 58 anys. El seu interior era –i encara ho és!– com un temple –els baixos de la casa Joan Bernés–, amb aquell interior vuitcentista i els centenars de llibres amuntegats, bo i seguint l’estricta regla de l’ordre en el caos que feia que entrar-hi fos una cerimònia gairebé sagrada. A la Farré –de 400 a 6.000 euros de lloguer–, hi entraves quasi de gairell, tan petit era l’espai i, així i tot, tan ple de meravelles que no sabies quan n’havies de sortir –a banda de rebre un tracte exquisit per part dels germans Farré, en Pol i en Ramon, que ara fan el trasllat de seu a Rosselló, 487.

Potser, parafrasejo lliurement en Bartomeu Fiol, tot plegat és una exageració meva. Però la veritat és que han passat deu anys i la tònica és que les botigues tradicionals tenen els dies comptats. I no només les llibreries. A Barcelona no hi ha incentius per al comerç d’entitat. I la noció mateixa de barri està en plena decadència. Les antany poderoses associacions de veïns i comerciants –jo soc escriptor, però la meva família era botiguera– són una pàl·lida ombra d’allò que havien estat: un veritable contrapoder polític al consistori. No és gaire difícil deduir a quins interessos respon aquesta situació. El mateix carrer Ferran és una via intransitable per la seva lletjor. I si no hi ha protecció per a determinat comerç emblemàtic, la raó clau es troba en el fet que no es volen crear excepcions a les “lleis de mercat” en àmbits sensibles com el patrimoni civil –urbà i arquitectònic–, que, diguem-ho clar, crea sensació d’identitat i pertinença col·lectiva. En el fons, es tracta, de tan senzill com és, del model de societat que podria haver estat i no ha sigut. Quina responsabilitat té el ciutadà en aquest afer? Que ningú s’enganyi: no hi ha pas una resposta unívoca.

Quan escric aquestes línies, a l’antiquària Farré hi penja un rètol que hi diu “es lloga”, buits els seus aparadors –aquelles finestres que ens permeten de mirar a l’interior–, fins fa ben poc curulls de llibres de vell: un món en via d’extinció. Mentrestant, la Sant Jordi encara bull amb la botiga plena de compradors a la recerca d’un exemplar de vàlua simbòlica. Jo m’hi sento com un peix a l’aigua, a pesar de tenir una estranya sensació de comiat. Observo, en perspectiva –defecte de fotògraf–, l’escena en el seu conjunt reflectida en la mítica porta emmirallada –al fons de la botiga– que mena al magatzem. En surt, com si fos Alícia al país de les meravelles, la Cristina, la dona del Josep, carregada amb uns volums d’art que desa amb cura en una lleixa abans de fer-se fonedissa per la mateixa porta. Aneu a la Sant Jordi fins al darrer dia. Resistiu: no abaratiu el vostre somni.