Soma

Aldous Hux­ley, en la seva obra més cone­guda, Un món feliç (1932), ja avi­sava de l’existència d’una soci­e­tat –es deia Uto­pia però és la nos­tra, la d’ara mateix– on la soma­tit­zació era la clau. Trac­tava d’un futur en què la tec­no­lo­gia i la mani­pu­lació han por­tat a la pro­li­fe­ració d’indi­vi­dus sense sen­tit crític, hiper­me­di­cats, a qui se’ls fa pri­o­rit­zar la con­for­mi­tat, la feli­ci­tat super­fi­cial i l’absència de sofri­ment. Les emo­ci­ons fon­des, les rela­ci­ons autènti­ques i les experiències huma­nes són, en l’esce­nari que inventa Hux­ley, supri­mi­des per mitjà de psi­cofàrmacs, entre­te­ni­ment i altres for­mes de con­trol social. Voilà! Per­so­nes dòcils i obe­di­ents que no toquen ni quarts ni hores, inhi­bi­des a nivell emo­ci­o­nal, un zero a l’esquerra. El de Hux­ley és un món en què la salut men­tal es ges­ti­ona a través de dro­gues com el soma (cosí germà dels anti­de­pres­sius, els ansiolítics i deri­vats) que ofe­reix un plaer imme­diat –una mani­o­bra d’esca­pisme que evita el cara a cara amb la veri­tat i amb les cau­ses sub­ja­cents als pro­ble­mes reals–. Pedaços que només creen addicció i efec­tes secun­da­ris devas­ta­dors en els cer­ve­llets humans i que, en el fons, no ata­quen l’arrel del con­flicte. El soma fa que la pressió social i tec­nològica por­tin a la des­hu­ma­nit­zació i a una feli­ci­tat adul­te­rada i autoim­po­sada que anul·la la volun­tat, les idees i la memòria. Al més mínim indici de fla­quesa, una dosi de soma i tot torna a aquell estat d’ale­gria arti­fi­cial. Un culte immens a la ignorància, que és com ens volen els de dalt: callats i sense res­pi­rar. Els esclaus aca­ben esti­mant la ser­vi­tud. La dic­ta­dura per­fecta.