Franco, 50 anys i encara cueja

No hi ha virtut sense lleialtat. Una dita clàssica que, aquests dies, embruten els defensors de la commemoració del cinquantè aniversari de la mort del general Franco. Un dictador responsable de la mort de centenars de milers de persones, des de l’any 1936 fins al 1975. Referent al franquisme, no hi pot haver cap dubte de la seva condemna, i de totes totes s’ha excloure que hi pugui haver com una mena de blanqueig d’un passat terrible o, encara, que algú pretengui de manera furtiva un homenatge encobert. Sigui econòmic, social, cultural, polític o militar.

Seria bo no amagar –fa vergonya aliena haver-ho de recordar– que, amb la seva direcció militar de comandament únic, el cop facciós de la majoria de l’exèrcit espanyol va ser implacable i sanguinari. Ara, hi ha molts analistes que, en un afany revisionista, pretesament coneixedors de la Guerra Civil, situen en un pla d’igualtat les dues Espanyes enfrontades. Una falsedat miserable que no és nova. El conflicte fratricida és resultat d’un cop d’estat militar que va fracassar i, com a conseqüència, va ocasionar la Guerra Civil. La responsabilitat primera de tot el drama viscut és dels colpistes, dels quals, molt aviat, el general Franco en seria el cap militar més destacat. Un cap militar que va guanyar la guerra mercès a l’ajut inestimable de Hitler i Mussolini, com va denunciar i reconèixer l’ONU acabada de fundar l’any 1945 a San Francisco. No solament aquest fet, prou determinant, sinó que va participar en cos i ànima, també militarment, amb les tropes hitlerianes del Tercer Reich alemany.

Els anys de la postguerra, Franco va ser un dictador militar calculador fred i venjatiu que va torturar, matar i castigar a presó centenars de milers de persones, a més a més de robar –com han demostrat documentalment historiadors com ara Paul Preston i Ángel Viñas– i corrompre sempre a favor dels seus interessos polítics i personals, cal no oblidar-ho.

Els catalans mai podran oblidar el crim d’estat que va cometre amb el segrest i assassinat del president de la Generalitat Lluís Companys per part de la policia espanyola amb el suport nazi i els col·laboracionistes del règim francès de Vichy. Altre cop cal dir-ho davant les calúmnies de l’extrema dreta. Lluís Companys és l’únic president escollit democràticament que va ser executat en el període de la Segona Guerra Mundial. El règim franquista va dur a un empobriment general de la població fins a mitjans de la dècada dels cinquanta en benefici dels més poderosos. En aquesta perversió moral a què va sotmetre tota la societat, hem d’incloure el nacionalcatolicisme, impositiu i contrari als valors cristians de justícia i pau. La conjuntura política europea, la Guerra Freda i el posterior creixement econòmic del Vell Continent amb l’ajut nord-americà el van beneficiar i salvar.

El franquisme va ser genocida en l’aspecte cultural i lingüístic contra Catalunya. Per imposar l’hegemonia centralista espanyola, va voler destruir les bases del catalanisme que havia refet el país des de la Renaixença de mitjans del segle XIX. Aquests fonaments bàsics eren la llengua i la cultura i l’economia. El franquisme sempre va ser cruel, de principi a final; tant l’any 1936 com el 1975, va matar i assassinar. L’evolució per aconseguir la democràcia va ser contra el franquisme. És fals que els franquistes també hi participessin. Va ser després de la mort de Franco, amb la dita Transició democràtica, en què alguns franquistes van participar. Això sí, deixant una petja gens democràtica i lliure: una monarquia imposada pel franquisme. Seguint aquest fet, es van imposar en la Constitució uns articles redactats sota l’amenaça de l’exèrcit, fins aleshores un ens modelat absolutament pel règim.

És impensable una commemoració similar dedicada a Hitler, Mussolini, Stalin, Ceausescu i, desgraciadament, tants altres. El joc polític partidista pot fer piruetes i cabrioles. Tant el PSOE com el PP, més enllà de les seves disputes pel poder, poden demostrar amb fets que condemnen el franquisme. Una de les proves seria reconèixer la participació de l’Estat espanyol –com van fer França i Alemanya l’any 2003– en l’execució del president Companys. Una altra prova seria tancar el centre de detenció i tortura que va ser la comissaria de la Via Laietana de Barcelona, una vesània sobre la qual el PSOE i el PP fan l’orni. I així una infinitat de temes. L’Espanya actual és definida internacionalment com a democratura. Un nom escaient, més façana que realitat. El que és la política espanyola en quasi tots els àmbits oficials.