Banyoles sense barca
En la campanya d’unes eleccions municipals a Banyoles de fa uns quants anys, un polític va afirmar, davant l’estupefacció dels periodistes i del candidat local, que l’estany havia de potenciar-se per ser “la platja de Girona”. Aquella candidatura no va aconseguir cap regidor, entre altres raons, potser, perquè als ciutadans els va espantar l’ocurrència. En qualsevol cas, la idea d’explotar l’estany per atraure gent a la ciutat no era nova, ni de bon tros, encara que sí que ho era verbalitzar-la d’una manera tan alarmant.
Els usos del famós llac és una qüestió de debat habitual, per exemple, arran de les friccions en la convivència del turisme i l’esport, dos àmbits que han trobat un escenari ideal en aquest indret esplèndid, sota la mirada vigilant dels que en procuren la conservació, de manera paral·lela als esforços de l’Ajuntament per potenciar Banyoles com a destí tant del turisme familiar com del turisme esportiu i també com a seu de campionats –nacionals i internacionals– de proves aquàtiques. L’estany és, en definitiva, la principal raó per la qual la ciutat atrau molts visitants, per més que s’intenti redirigir-los cap a un barri vell molt interessant per la seva història i arquitectura però intranscendent al costat de la potència d’aquell altre paisatge.
En l’imaginari col·lectiu, en la pintura idealitzada de l’estany que tenim al cap, hem acabat incorporant la figura de la barca de passeig i les de rem, uns elements que per desgràcia seva han esdevingut el punt feble de la cohabitació del turisme i l’esport. El patró de la Tirona (aquest és el nom de l’últim catamarà que ha navegat per l’estany) va renunciar fa més d’un any a continuar, argumentant que no li sortia a compte, amb tants de dies amb la barca amarrada a causa de les competicions al llac. El consegüent concurs per prendre’n el relleu va quedar desert i ara l’Ajuntament està fent mans i mànigues per trobar-hi una solució. És veritat que tot s’acaba: d’haver estat i ja no ser, no se n’escapa res ni ningú. També és cert que al final ens acostumem a tot o ho intentem. No obstant, seria una llàstima que s’esborrés una part de la imatge idealitzada de l’estany. Tant de bo torni la Tirona.
