I la dona què?

En els darrers anys, el feminisme ha viscut una etapa de tensions i retrocessos que han posat en qüestió els avenços aconseguits. La gravetat d’aquesta involució –paral·lela a la de l’espècie humana– afecta molts àmbits, des de la política fins a la cultura. Les lluites per la igualtat de gènere van guanyar força però ara hi ha una tendència contrària i preocupant que ja comença a l’adolescència i fa feredat. Les veus que clamen l’equivalència es veuen eclipsades per discursos que fan de la lluita feminista un pamflet trivial, una proclama extremista o radical. A les xarxes, el debat es polaritza, i les idees que abans eren progressistes ara són atacades amb una ferocitat inaudita per part de milers de cervells d’ameba. La desinformació i els discursos d’odi han trobat un terreny fèrtil, i alimenten una narrativa que deslegitima la reivindicació. Les polítiques públiques s’enfronten a una resistència creixent. En alguns països, s’han revertit lleis que protegien els drets de les dones, i les organitzacions que treballen per la seva defensa es veuen cada cop més amenaçades. La violència, lluny de disminuir, creix amb gravetat, i qui demana justícia es troba amb un sistema que l’ignora. El feminisme no és un moviment monolític, sinó un mosaic de veus diverses que lluiten per un mateix objectiu: la igualtat. Ara fa falta que et deixin mig morta a terra per poder posar una denúncia. Que no pots ni trucar? No t’amoïnis: seràs una víctima més de la violència masclista. Té pebrots, la cosa. I al final, haurem de tallar-los a trossos o escalivar-los al forn sense impunitat.