De fems i de marbres

El maig passat va morir Alice Munro, premi Nobel de literatura. Dos mesos després, la seva filla petita, Andrea Skinner, va fer públic que havia estat víctima d’abusos sexuals per part del seu padrastre, Gerald Fremlin, company de la seva mare durant 40 anys, des que l’escriptora es va separar del marit. Aquestes revelacions són una bomba de fragmentació perquè la víctima ha demostrat que la seva mare estava al corrent de tot i va decidir silenciar uns fets que havien començat amb un abús sexual perpetrat quan ella només tenia 9 anys.

De fems i de marbres. El cas Munro ens fa sentir una obscuritat íntima. Ens confronta amb la dualitat de la condició humana, que permet que coexisteixin el bé i el mal, la grandesa i la misèria moral, atributs sovint reunits en una mateixa persona. Davant aquest cas hi ha hagut dues reaccions polaritzades. D’una banda, la dels que en nom del “geni creatiu” estan disposats a disculpar qualsevol excés moral i atemptatori. I, d’una altra banda, la dels que activen la cultura de la cancel·lació i han promogut que durant aquests mesos milers de llibres de Munro hagin estat llençats als contenidors d’escombraries, i que crítics i universitats es desmarquin ara de la difusió i l’estudi del llegat literari de l’escriptora. Són actituds molt limitadores. Es vulgui acceptar o no, l’obra de Munro, tan prolixa en descripcions prodigioses de nenes violades i éssers marginats, continuarà essent un material de primer ordre en l’exploració de la injustícia social i la complexitat humana. Tot això, sense oblidar que, amb una concepció ferma del que és la dignitat irrebatible de tota persona, Munro, és clar, és examinable moralment, perquè la competència en un determinat camp mai no pot ser un salconduit per passar-se pel folre el deure moral amb la societat i amb els altres. El cas Munro hauria de representar una nova oportunitat fecunda per valorar els materials de la cultura sense oblidar les exigències morals de la cultura, de la cultura evolucionada.