Torrons a preu d’or

Vaig descobrir la veritable màgia dels Reis d’Orient un 5 de gener de fa ja molts anys quan, neguitosa, vaig llevar-me del llit i, abandonant l’habitació del fons del passadís, vaig apropar-me de puntetes fins al menjador, on la mare, amb les seves ulleres de carei recolzades just a la punta del nas, teixia. Traient el caparró per l’envà intentant no ser vista, vaig fixar-me lleugerament en la peça feta de llana blanca i verd maragda que es movia rítmicament entre les agulles de punt, sense donar més importància al fet. Quan la mare em va detectar, va enviar-me al llit immediatament, sota l’amenaça que els Reis, que tot ho saben i tot ho veuen, no em portarien res si no em trobaven adormida quan arribessin. Fins aquí, podríem dir que l’estampa seguia els cànons habituals. L’endemà al matí, sobre la taula del menjador, lluïen alguns paquets –mai en un nombre excessiu– i, en un raconet d’aquella muntanyeta multicolor, la meva Sintra –competència directa de la seva contemporània Nancy– lluïa abrigadeta amb un vestit llarg, molt afavoridor, de llaneta fina. Sabeu de quin color, oi? Evidentment, blanc i verd maragda. Vaig mirar la mare, abraçant la meva nina, i recordo que, de sobte, em vaig sentir gran.

No percebo avui cap decepció en el gest, ni tampoc cap seqüela directament imputable a allò que molts avui anomenen “la gran mentida” i que a mi m’agrada anomenar “el gran record”, aquell al qual tornes cada Nadal, amb els ulls mig clucs, amarats d’enyorança. Una veritable lliçó de vida que consistia en un munt de petits detalls. A voler vestir de màgia una infantesa que dura molt poc, amb el convenciment, nascut directament de l’experiència, que l’existència és ben complicada i que, una mica d’encanteri fins que sigui possible només fa més dolç el camí. A reunir la família i, tot i els pocs recursos, farcir una taula llarga amb gormandes poc habituals –quin plaer, menjar-se unes gambes, llavors, d’aquelles que veies de Nadal a Sant Esteve, i mai més adequada l’expressió–. I el que és més important: hi érem tots, a més de la dolça promesa dels que haurien de venir, a anys llum de l’ombra de les futures i enyorades absències.

I amb aquest record ens plantem al dia d’avui, uns 50 anys després, i t’adones que tot s’ha envilit, vilipendiat, prostituït –sí, no em mireu/llegiu així–. No parlo de sentiments religiosos, que potser abans tampoc beneïen la nostra taula, fills com érem de derrotats republicans. Parlo especialment de valors, però també parlo d’economia. En la societat en la qual vivim, monitorada principalment pel consumisme i l’aparença, els nostres infants reben més regals dels que poden assumir. Es converteix així un moment màgic en un autèntic empatx que els educa en una pràctica poc saludable: el materialisme. I això, que és sabut i constatat per tothom, és un fet, pel que sembla, impossible de redreçar. Com a societat, aquesta deriva ens hauria de preocupar. I molt.

En la societat en la qual vivim, en què el poder adquisitiu pren una importància cabdal per seguir el ritme que aquesta mateixa societat ens marca, l’índex de preus de consum s’incrementa –el ciutadà ras no sap exactament per què–, fins a un nivell tan inassolible que omplir el rebost, per a moltes famílies, comença a ser una fita digna d’un malabarista. Voleu que us parli, per exemple, del preu dels torrons, per parlar d’un producte nadalenc? Qualsevol que s’hagi apropat a un supermercat aquests dies m’entendrà: us garanteixo que el títol de l’article no és gratuït. Exactament això, torrons a preu d’or. I si les matemàtiques no em fallen, per més avellanes que porti el maleït dolç, dubto que el cost d’elaboració justifiqui el cost del producte. O sí, si considerem que, abans que l’esmentat producte arribi a les nostres mans, a fe dels productors, ha d’enriquir infinitat d’intermediaris, i, creieu-me, a ells pla que els porten coses els Reis Mags. Però, lamentablement, també ens trobem amb productes quotidians, de primera necessitat, a preus desorbitats. I així, amb aquest sentiment d’impotència que t’aclapara quan veus que, per més que pedalis, no atrapes res, t’adones que la màgia del Nadal va quedar atrapada entre la llana blanca i verd maragda i unes mans, amoroses, que el que pretenien era allargar la innocència d’un infant.

14 de gener, espoliats i cap revolució al carrer. Passivitat des de la zona de confort.