La trucada

La veu mas­cu­lina par­lava en francès, seduc­tora i amb fina vehemència em dema­nava, ama­ble­ment, taula per sopar. Era un dis­sabte. Vaig ver­ba­lit­zar alguna frase encai­xada en la meva memòria de fa vint anys quan estu­di­ava idi­o­mes, per excu­sar-me i con­tes­tar, amb la mateixa gen­ti­lesa i amb veu de locu­tora de ràdio noc­turna, que s’equi­vo­cava de número de telèfon. La veu anònima es va dis­cul­par amb tot un reguit­zell d’expres­si­ons com si fos a Ver­sa­lles fent vole­iar el capell men­tre exe­cu­tava mil genu­fle­xi­ons davant d’una dama a qui s’havia impor­tu­nat. Una altra tru­cada, també foras­tera, em va fer la mateixa petició. Amb la ter­cera, la quarta i la cin­quena vaig obli­dar la for­ma­li­tat i edu­cació dels veïns del nord i vaig optar per la via ràpida i sense vase­lina: un “no” lacònic acom­pa­nyat de “s’ha equi­vo­cat”. Vaig pen­sar en el pri­mer relat de Tri­lo­gia de Nova York, de Paul Aus­ter, en què el pro­ta­go­nista rep una tru­cada inqui­e­tant. No era el cas. Amb un res­tau­rant de Roses com­par­tim gai­rebé el mateix telèfon fix, amb dos números que fan equi­vo­car els dits, i així el Don Joan francès em truca a mi. A vega­des he pen­sat que li hau­ria d’haver dit que sí, que portés vi, que jo hi posa­ria els for­mat­ges. També penso que he lle­git massa Aus­ter. I la Jane Aus­ten. Encara a vega­des em tru­quen. Al final la molèstia és rutina i el malentès en l’essència de la comu­ni­cació actual que con­sis­teix a enviar mis­sat­ges escrits, àudios egòlatres i com­pli­car el més sen­zill: des­pen­jar l’auri­cu­lar i con­tes­tar “sí, i tant, dos, a quina hora?”