Un periodista apassionat pel país

Un dels fundadors de l’Avui i director d’aquest diari entre 1977 i 1982 va morir tal dia com avui de fa tres anys, quan en tenia 86. Ho he recordat i m’ha semblat que, ara que estem treballant per commemorar el 50è aniversari de la sortida al carrer del primer diari en català després de la República, havia de parlar de qui va ser un dels seus impulsors, juntament amb Josep Espar Ticó, Jaume Vilalta, Enric Cirici i milers i milers de comptepartícips que van fer possible la sortida de l’Avui el 23 d’abril de 1976. Jordi Maluquer i tants d’altres van treballar des del 1970 per fer-ho possible tot i que sabien de la dificultat amb Franco viu. Va ser possible i ell hi va tenir un paper destacat. Ell era qui tenia registrat el nom Avui i hi va ser des del primer dia al peu del canó amb feines diverses. Va substituir Josep Faulí a la direcció el 1977 i va estar al capdavant del diari fins al 1982, quan va ser nomenat director general de Música, Teatre i Cinema de la Generalitat.

Jordi Maluquer (1935-2022) era un home molt culte. I en èpoques difícils sempre va estar obsessionat a treballar per refer l’estructura cultural de Catalunya, desfeta durant els primers anys de la dictadura i que havia d’actuar des de la clandestinitat fins a arribar als anys setanta. De fet va ser detingut pels Fets del Paranimf de la UB, el 1957, perquè era l’editor del diari clandestí dels estudiants. Va passar un mes a la presó, dels catorze que havien demanat per a ell. En Maluquer era periodista, crític musical, poeta i tantes coses més. Inclòs a les antologies poètiques universitàries, va guanyar el Víctor Català de narracions el 1962 i va publicar diversos llibres i traduccions. Va escriure a Serra d’Or i El Ciervo, va ser crític musical de El Correo Catalán i després de l’Avui, El Punt i El Punt Avui. Va ser president de la comissió artística del Gran Teatre del Liceu, que va dirigir en funcions el 1992, i va ser president –i sempre hi va estar lligat, fins a la mort– de Ràdio Associació de Catalunya. Va fer televisió a TVE i ràdio a RAC1. I sempre va escriure en aquest diari, de cultura i música i també d’esports a l’actual Esportiu, amb uns articles en què combinava memòria i opinió, i no només de futbol. I mantenia una columna a la Revista Musical Catalana.

Vaig tenir la sort de tractar-lo des que el 1995 va entrar al consell editorial d’El Punt Maresme, primer, i del consell editorial conjunt, on era una meravella conversar amb ell. Era un home de renaixement, un pou de ciència i al mateix temps, i malgrat la diferència d’edat, un home molt divertit, amb qui podies parlar de tot i molt. Un home de fe. I un home del Barça, gran defensor d’en Rexach. I era un periodista xafarder i compromès. Vam tenir llargues converses sobre periodisme i records de com li dolien les interferències polítiques que va patir quan era director de l’Avui, que qualificava de diari molt lliure mentre va poder. “A mi em va fer cessar Pujol”, va explicar més d’una vegada. Era un melòman, va ser jurat de premis internacionals de cant com el Viñas i membre de la comissió artística de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Mantenia la curiositat de periodista. Va ser un apassionat del diari, de la cultura i sobretot del país.