I Carreras va dir: “Més que un club!”

Narcís de Car­re­ras Gui­te­ras va ser un home poderós que va pre­si­dir les dues enti­tats pri­va­des més impor­tants del país, el Fut­bol Club Bar­ce­lona i la Caixa de Pen­si­ons. Nas­cut a la Bis­bal d’Empordà el 1905, es va tras­lla­dar de jove a Bar­ce­lona, on va desen­vo­lu­par la seva car­rera com a advo­cat i polític, afi­liat a la Lliga Regi­o­na­lista de Fran­cesc Cambó. Va ser col·labo­ra­dor pro­per de Cambó i secre­tari i mar­mes­sor seu des de l’esclat del cop d’estat fei­xista del 1936 fins a la mort del fun­da­dor de la Lliga, l’home a qui Niceto Alcalá-Zamora va dema­nar el 1918 que triés entre ser el Bolívar de Cata­lu­nya o el Bis­marck d’Espa­nya. Narcís de Car­re­ras era cata­la­nista i lli­be­ral, però amb la dic­ta­dura de Franco es va aco­mo­dar a la situ­ació i va esca­lar als llocs de poder econòmic, arri­bant a ser direc­tor de la Caixa de Jubi­la­ci­ons i Sub­si­dis de la Indústria Tèxtil (1946-1969). Ani­mal polític, també va ser regi­dor de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i pro­cu­ra­dor a les Corts fran­quis­tes per Girona (1967-1971). Va subs­ti­tuir Miquel Mateu i Pla, “en Mateu dels fer­ros”, com a pre­si­dent de la Caixa (1972-1980) i va dei­xar el lloc al seu cunyat, l’oso­nenc Sal­va­dor Millet.

Narcís de Car­re­ras havia estat en les jun­tes del Barça d’Agustí Mon­tal Galo­bart i Enric Martí i Car­reto i va haver de nego­ciar, sense acon­se­guir-ho, en el famós cas Di Stéfano, quan el Barça va fit­xar-lo però el lla­vors millor juga­dor del món va aca­bar al Real Madrid. També va ser pre­si­dent de la Fede­ració Cata­lana de Fut­bol (1967-1968). El 18 de gener de 1968, després de la dimissió d’Enric Llau­det, Narcís de Car­re­ras va ser esco­llit per acla­mació pre­si­dent del Barça. Era un home de con­sens i va fer una Junta amb totes les sen­si­bi­li­tats bar­ce­lo­nis­tes repre­sen­ta­des, cosa ini­ci­al­ment ben vista, però que final­ment va ser la causa de la seva dimissió a finals de l’any 69, quan va ser subs­tituït per Agustí Mon­tal fill.

Va ser el dia en què va ser esco­llit pre­si­dent quan va pro­nun­ciar la famosa frase que ara és l’esten­dard del club: “El Barça és alguna cosa més que un club de fut­bol.” Era arris­cat. Es tro­ba­ven a la sala d’actes del Foment del Tre­ball, a Vila Laie­tana, i tenia a la taula el dele­gat del govern fran­quista. Però va dir la frase, que por­tava escrita, i va seguir: “És més que un lloc d’esbarjo on el diu­menge anem a veure jugar l’equip; més que totes les coses, és un espe­rit que por­tem arre­lat dins nos­tre.” El Més que un club, tot i que no es va tor­nar a uti­lit­zar fins al 1973, es va con­ver­tir en un ele­ment vehi­cu­lar del sen­ti­ment iden­ti­tari català. Manuel Vázquez Mon­talbán va encapçalar el seu mític Barça, Barça, Barça! publi­cat a Triunfo amb una frase de Narcís de Car­re­ras: “Hem de llui­tar con­tra tot i con­tra tots, perquè som els millors i repre­sen­tem el que repre­sen­tem.” Aquell mateix 1968, en la final de la copa de les ampo­lles, la dona del minis­tre Camilo Alonso Vega es va diri­gir al pre­si­dent San­ti­ago Ber­nabéu, trista per la der­rota del Madrid, dient: “Don San­ti­ago, hemos per­dido, que des­gra­cia.” Adver­tida pel seu home de la presència de De Car­re­ras, li va dir: “Le feli­ci­ta­mos por­que Bar­ce­lona es España, ¿no?”, cosa que va per­me­tre a Narcís de Car­re­ras res­pon­dre amb la mítica frase: “Senyora, no fotem!”