I Carreras va dir: “Més que un club!”

Narcís de Carreras Guiteras va ser un home poderós que va presidir les dues entitats privades més importants del país, el Futbol Club Barcelona i la Caixa de Pensions. Nascut a la Bisbal d’Empordà el 1905, es va traslladar de jove a Barcelona, on va desenvolupar la seva carrera com a advocat i polític, afiliat a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. Va ser col·laborador proper de Cambó i secretari i marmessor seu des de l’esclat del cop d’estat feixista del 1936 fins a la mort del fundador de la Lliga, l’home a qui Niceto Alcalá-Zamora va demanar el 1918 que triés entre ser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d’Espanya. Narcís de Carreras era catalanista i lliberal, però amb la dictadura de Franco es va acomodar a la situació i va escalar als llocs de poder econòmic, arribant a ser director de la Caixa de Jubilacions i Subsidis de la Indústria Tèxtil (1946-1969). Animal polític, també va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i procurador a les Corts franquistes per Girona (1967-1971). Va substituir Miquel Mateu i Pla, “en Mateu dels ferros”, com a president de la Caixa (1972-1980) i va deixar el lloc al seu cunyat, l’osonenc Salvador Millet.

Narcís de Carreras havia estat en les juntes del Barça d’Agustí Montal Galobart i Enric Martí i Carreto i va haver de negociar, sense aconseguir-ho, en el famós cas Di Stéfano, quan el Barça va fitxar-lo però el llavors millor jugador del món va acabar al Real Madrid. També va ser president de la Federació Catalana de Futbol (1967-1968). El 18 de gener de 1968, després de la dimissió d’Enric Llaudet, Narcís de Carreras va ser escollit per aclamació president del Barça. Era un home de consens i va fer una Junta amb totes les sensibilitats barcelonistes representades, cosa inicialment ben vista, però que finalment va ser la causa de la seva dimissió a finals de l’any 69, quan va ser substituït per Agustí Montal fill.

Va ser el dia en què va ser escollit president quan va pronunciar la famosa frase que ara és l’estendard del club: “El Barça és alguna cosa més que un club de futbol.” Era arriscat. Es trobaven a la sala d’actes del Foment del Treball, a Vila Laietana, i tenia a la taula el delegat del govern franquista. Però va dir la frase, que portava escrita, i va seguir: “És més que un lloc d’esbarjo on el diumenge anem a veure jugar l’equip; més que totes les coses, és un esperit que portem arrelat dins nostre.” El Més que un club, tot i que no es va tornar a utilitzar fins al 1973, es va convertir en un element vehicular del sentiment identitari català. Manuel Vázquez Montalbán va encapçalar el seu mític Barça, Barça, Barça! publicat a Triunfo amb una frase de Narcís de Carreras: “Hem de lluitar contra tot i contra tots, perquè som els millors i representem el que representem.” Aquell mateix 1968, en la final de la copa de les ampolles, la dona del ministre Camilo Alonso Vega es va dirigir al president Santiago Bernabéu, trista per la derrota del Madrid, dient: “Don Santiago, hemos perdido, que desgracia.” Advertida pel seu home de la presència de De Carreras, li va dir: “Le felicitamos porque Barcelona es España, ¿no?”, cosa que va permetre a Narcís de Carreras respondre amb la mítica frase: “Senyora, no fotem!”