Joan Delort, un servidor públic

La meva primera conversa amb Joan Delort el 1986 va ser molt tensa. Llavors jo era un periodista de successos amb bons contactes i vaig publicar, setmanes abans que es produís, que l’Ajuntament de Girona amb Joaquim Nadal d’alcalde convocaria una plaça per comandar la Policia Municipal; que s’hi presentarien dos policies, el llavors cap en funcions Joan Sánchez i qui era cap de la policia local de Sant Feliu de Llobregat, i que seria aquest qui guanyaria la plaça. I em vaig quedar tan ample. Va passar exactament el que havia escrit, i el dia que vam conèixer Delort em va retreure que donés a entendre que tot estava manegat políticament i que dubtés de la seva capacitat. Això no ho vaig fer, però tenia raó perquè no li havia ni trucat. Va ser una conversa tensa però formalment amable i puc dir que des de llavors, fa més de 38 anys, les relacions han estat sempre d’una gran cordialitat i m’agradaria pensar que més que professionals, hi ha una relació de complicitat.

El dia 8 de gener Joan Delort es va jubilar. L’any passat, quan es van convocar les eleccions, em va dir que es jubilaria. Però va continuar uns mesos. Ara hem sabut que sí que es volia jubilar, però que ha preparat el relleu. Molt propi d’ell, un servidor públic eficaç, bon comunicador, discret i diplomàtic, coneixedor del món de la seguretat català, aliè als carnets polítics, el que seria un home d’estat si tinguéssim estat. Amb molts enemics, és clar, perquè ha manat molt. Des de la Guàrdia Urbana de Barcelona, on va començar com a agent i que va arribar a comandar, a ser intendent de la Policia Municipal, i l’home que ha dirigit els Mossos, Trànsit, Protecció Civil, Emergències i els Bombers de la Generalitat. Des que Xavier Pomés el va nomenar subdirector general de les policies locals el 1997, han passat per la Generalitat set presidents i 11 consellers.

No cal confondre l’amabilitat i la diplomàcia de Joan Delort amb la voluntat d’acontentar ningú. Quan mana ho fa amb mà de ferro i guant de seda. I no té cap problema a recordar que no sempre ha estat plàcida la seva relació amb els caps polítics. Parla bé de tots els presidents. I de gairebé la majoria de consellers, fins i tot de Joan Saura. En el segon tripartit hi havia “els tres Joans” a Interior. Joan Saura, sobrepassat; Joan Boada, secretari general de la conselleria, que volia manar-ho tot i que afortunadament no ho va poder fer, i Joan Delort, secretari de seguretat, que ho va aguantar tot i va preservar els Mossos i els Bombers de les urpes de qui ho volia canviar tot sense saber-ne gaire de res. D’aquella època és la seva declaració a quest diari: “Hi ha qui va voler presentar el servei públic de policia del país com una mena de caverna de malfactors i torturadors.”

Si li han fet confiança és perquè la mereixia. El recordo al capdavant dels Mossos en el desplegament de Barcelona amb el comissari Josep Miquel Capell, un altre servidor públic que hauria merescut alguna cosa més. Joan Delort podria haver estat conseller si s’ho hagués proposat i afortunadament va dir que no. Calen tècnics i servidors públics. Ens calen molts Joan Delort.