Opinió

L’aventura catalana de l’oest

A Lleó i a Galícia eren els Ponce de Cabrera i a Andalusia, els famosos Ponce de León

A la Vall de Boí les joies del romànic can­ten la memòria d’uns segles de riquesa i de pros­pe­ri­tat d’aque­lla gent de mun­ta­nya esquerpa. Nou Mera­ve­lles, patri­moni de la huma­ni­tat, i cinc o sis que el temps ha esgar­riat. Sí, mun­ta­nya esquerpa, amb poc cereal, una mica de col i naps i pot­ser raves. La vida dura del fred i la neu, el vent entre les pedres, els camps impos­si­bles, el fang, la terra glaçada. Jo em pre­gun­tava, ja fa anys, davant aquell bé de déu romànic, com podia aque­lla gent dedi­car tant esforç i tant diner a gua­nyar-se el cel alçant pedra cai­rada al déu que els havia de pro­te­gir de l’ene­mic islàmic. Em sem­blava impos­si­ble.

Després, molt més tard, vaig saber que aquells homes depe­nien del senyor d’Erill, amb el cas­tell d’Erill enfi­lat als sin­gles. I que quan venia l’estiu, el senyor alçava un exèrcit d’homes endu­rits per la misèria i el fred per sor­tir a fer la guerra. Sovint s’ofe­ria a reis i com­tes de la roda­lia i com­par­tia amb ells els botins arra­bas­sats a l’ene­mic més feble. O conduïa el seu estol a saque­jar pobles poc defen­sats. Els senyors d’Erill van aca­bar de mar­que­sos i “Gran­des de España”. Amb una part de la plata i l’or arre­ple­gats, es paga­ren les vol­tes romàniques, els cam­pa­nars esvelts i les mis­ses de gràcies per la pro­tecció divina. Expli­cat així, s’entén més.

Per algu­nes con­ferències dels inves­ti­ga­dors de l’Ins­ti­tut Nova Història, he après que a la Cata­lu­nya dels segles XI, XII i següents, hi havia dues tendències polítiques. Una, pro­pug­nada des de Bar­ce­lona, basada a man­te­nir la pau i fomen­tar el comerç. L’altra, que podem atri­buir als Urgell i els seus nobles, dedi­cada a créixer i enri­quir-se amb les armes. Que aquests nobles cata­lans, senyors de la guerra, solien llui­tar en ter­ri­tori llunyà, al cos­tat del reis de Lleó. Acon­se­gui­ren mol­tes ter­res, poder, títols i enllaços matri­mo­ni­als amb les grans famílies de l’oest penin­su­lar. Ara penso en els Urgell, Cal­der, Mont­cada, Car­dona... i, ves per on, els Cabrera, ves­com­tes de Girona que també s’aven­tu­ra­ren en cam­pa­nyes bèl·liques per les Cas­te­lles. Hi gua­nya­ren ter­ri­to­ris i enllaçaren els seus títols i diners amb títols i diners locals. Així tenim que a Lleó i a Galícia eren els Ponce de Cabrera i a Anda­lu­sia, els famo­sos Ponce de León.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.