Ser català

Com som els cata­lans? Amb l’ànim d’ani­mar el debat i l’assaig en català, l’Antoni Gelonch, que ja comença a tenir una bibli­o­teca pròpia a Viena Edi­ci­ons amb Mirar el Renai­xe­ment; Luter; Napoleó, la Revo­lució i els cata­lans; Camus vs. Sas­tre, i Quan érem llei­da­tans, entre d’altres títols, ha publi­cat Com som els cata­lans, un assaig on revi­sita Les for­mes de la vida cata­lana que Josep Fer­ra­ter Mora, el filòsof català més des­ta­cat del segle XX, va escriure exi­liat a Xile el 1944. I 80 anys després, doncs vist que la soci­e­tat cata­lana té una tendència històrica al movi­ment pen­du­lar, Gelonch ens plan­teja refle­xi­o­nar sobre com som i cap on anem. Dels qua­tre punts que Fer­ra­ter Mora va mar­car com a trets –con­tinuïtat, seny, mesura i iro­nia–, Gelonch troba que el con­cepte de la con­tinuïtat és el que està més tocat. D’entrada perquè es fa difícil res­pec­tar el pas­sat si no es coneix. Cal recu­pe­rar l’estima i el conei­xe­ment sobre les nos­tres tra­di­ci­ons. L’ober­tura a d’altres cul­tu­res no es pot fer sacri­fi­cant allò que ens ha tre­ba­llat durant segles. Immi­gra­ci­ons i migra­ci­ons no són pro­ces­sos ali­ens a Cata­lu­nya. I Gelonch demana en el seu assaig que, davant la nova onada que tenim, ens allu­nyem de la plan­ti­lla fran­cesa que acaba fomen­tant illes. Per con­tra, seny, mesura i iro­nia, encara es man­te­nen tal com es pro­jec­tava. Seny, que és dife­rent del sen­tit comú, mesura perquè els cata­lans som poc amants de l’exa­ge­ració, i de deter­mi­nat roman­ti­cisme? Ens empel­tem de la sentència grega: “En res massa.” I en iro­nia, anem forts. La iro­nia ens per­met viure en soci­e­tat, dient allò que volem dir, però sense ferir.

Per damunt d’això, l’Antoni Gelonch ens diu que l’enveja és el més gran pecat dels cata­lans. I no s’apai­vaga, ans ben al con­trari, és un obs­ta­cle per avançar de cara al futur. Caldrà coratge per llui­tar con­tra aquesta plaga. Esforç, tre­ball i grans dosis de gene­ro­si­tat, i arro­man­gar-nos per abor­dar temes com­ple­xos i situ­a­ci­ons difícils, recepta per enca­rar el futur! Ja és allò que per ser català, no n’hi ha prou amb néixer-hi, se n’ha d’exer­cir.