Sembrar i regar

No sé si un país té futur si no cuida el ter­reny d’on ha de ger­mi­nar la cre­ació con­tem­porània. L’humus no apa­reix per gene­ració espontània. Hi ha unes per­so­nes ano­me­na­des agents cul­tu­rals que dedi­quen abne­gats esforços a sem­brar, regar i collir el que aca­ben sent pro­duc­tes que enri­quei­xen un ter­ri­tori: cul­tu­ral­ment, soci­al­ment, econòmica­ment, iden­titària­ment. I, amb el temps, històrica­ment, perquè hi que­den arre­lats i cada vegada crei­xen amb més vigor. Al nos­tre ter­ri­tori dit Cata­lu­nya tenim un avan­tatge: les lla­vors, és a dir els artis­tes, són d’una qua­li­tat suprema. I encara que molts s’entes­tin a plan­tar-les totes a Bar­ce­lona, bro­ten on volen, no per caprici sinó perquè els seus cui­da­dors tenen una mirada més ampla que la dels que gover­nen el país. Els man­da­ta­ris, per ignorància o per mala fe, són els que aca­ben con­ver­tint aquesta terra tan fèrtil en un camp impro­duc­tiu. Li neguen l’adob i li tallen l’aigua del reg. “És que és massa costós! Hi ha altres pri­o­ri­tats! Volen viure del cuentu!”, bra­men des dels seus des­pat­xos deco­rats amb pin­tu­res de Miró i de Tàpies, on reben els ambai­xa­dors de mig món i els can­ten les excel·lències de l’art català. I així és com un fes­ti­val de cre­ació con­tem­porània, la dels futurs Miró i Tàpies, com l’Embar­rat des­a­pa­reix després de deu anys con­re­ant les ter­res de Ponent.