Quan la Terra crida

A més de deu mil quilòmetres de distància, els incendis de Los Angeles han tornat a apel·lar a la necessitat creixent d’entendre que, aquí i a tot arreu, les persones ens haurem d’adaptar sí o sí a les circumstàncies climàtiques, reconèixer la importància de construir habitatges que tinguin en compte el clima canviant i mantenir l’entorn natural en condicions òptimes. Novament, les imatges de la desolació a Pacific Palisades han deixat mig món en estat catatònic. Què va fallar? Asseguren que estaven ben preparats per fer front a incendis devastadors però la realitat ha superat totes les expectatives: vents huracanats, sequera, temperatures elevades, problemes en els punts de captació d’aigua... Pel que he llegit, el departament de bombers ha denunciat les retallades pressupostàries que han limitat la capacitat de respondre a l’emergència.

Després del desastre californià i de tot el que ha passat al País Valencià, ningú es pot escudar en casualitats, com si els factors que les provoquen fossin circumstàncies que convergeixen per atzar. La Terra segueix una evolució cíclica que no podem ignorar, encara que preferim posar-nos una bena als ulls, passar-nos per l’arc de triomf la situació d’estrès dels boscos i dels mars i seguir permetent espais urbanitzables en llocs on no s’hauria de construir. Aquests dies el professor universitari David L. Ulin, que té casa a Los Angeles, reconeixia que els desastres naturals formen part de Califòrnia; alhora, parlava de “la infame cultura de la reinvenció de la ciutat, que és una conseqüència directa de les reinvencions del paisatge”. La concentració urbanística descompensada o il·limitada com passa en determinades macrociutats (des de la Xina als Estats Units) i la deixadesa de l’entorn natural són aspectes importants. Però la resolució dels problemes del món global no és al nostre abast.

Només podem incidir en l’entorn immediat amb petites accions com la de comprar i consumir de manera conscient, buscant productes propers, cosa que cada vegada és més difícil. En aquest sentit, la pèrdua irreparable de l’agricultura a Europa és una qüestió clau que no sembla preocupar gaire a la UE, a l’administració, ni a bona part de la ciutadania. Fa poc, al programa Col·lapse de TV3, analitzaven la possibilitat que una situació com la que ha patit Los Angeles es pugui arribar a produir a Barcelona; la resposta dels meteoròlegs va ser que sí, sempre que actuïn els factors de risc alt: vent fort, sequera extrema i descens en les captacions d’aigua. Sentint-los em va venir al cap tot el que sé del poble on visc: abans moltes muntanyes eren olivets i el bosc estava controlat i net. Ara, després de dècades de sentir a parlar d’incendis forestals, tenim muntanyes amb un sotabosc que fa por, més camps erms i pagesos que pleguen. És cert que alguns –pocs– ajuntaments incentiven els propietaris a fer netejar les parcel·les de bosc, però no es fa cap seguiment de les empreses que contracten. A Col·lapse, parlant sobre les decisions que cal prendre, l’inspector dels Bombers de la Generalitat, Marc Castellnou, va insistir en la necessitat de donar suport a les activitats de ramaderia i neteja de boscos i al manteniment del territori rural. Un suport clar a la pagesia que, malgrat les mancances que pugui mostrar, està infravalorada, menystinguda per l’administració, i gens entesa ni ben vista per una part important de la ciutadania que viu a les concentracions urbanes.

És urgent reconèixer els valors de preservació de la terra i la funció que té la pagesia, tot i la superficialitat amb què la tracten els mitjans de comunicació, que sovint li confereixen una imatge de victimisme, fruit del desconeixement o d’una falsa idea de progrés urbanita. Potser una manera de revertir la situació seria aconseguir que espais rurals amenaçats es considerin subjectes de dret; alhora, fer pedagogia real als barris urbans (i qui sap si intercanvis camp-ciutat), en comptes d’anuncis happy flowers. Aquests dies, famosos com Mel Gibson, Adam Brody o Paris Hilton han perdut les seves mansions sota les flames i hem vist el símbol de Hollywood a punt de ser engolit pel foc, tota una escenificació de pel·lícula de terror com aquelles a què la indústria del cinema americà ens té acostumats. Un episodi que recorda la vulnerabilitat humana, tan procliu a desviar-se del curs d’equilibri vital de la Terra.