Infants desbordats

Amb la calma i la distància que dona haver deixat enrere les festes nadalenques, sembla obligat reflexionar sobre algun dels aspectes que més les han marcat. A casa, els més petits són els que les han gaudit en la seva màxima expressió, amb un escenari tan atractiu que inclou llargues vacances de l’escola i no tenir límits amb les llaminadures i els regals. Molts regals. Massa regals. Parteixo del fet que els temps han canviat, que les tradicions s’han hagut d’adaptar a un món consumista i irresponsable que mesura el nivell de felicitat humana amb el nombre d’obsequis que es puguin aconseguir. Comprar els regals de Nadal per a la canalla, que, acceptem-ho, són al centre de les festes, suposa, no només una sacsejada a la targeta de crèdit més o menys previsible, sinó una autèntica angoixa i tensió a l’hora de triar. Aquell equilibri que hi havia quan érem canalla entre presents útils i presents destinats al lleure, no només s’ha difuminat, sinó que pràcticament ha desaparegut. I si no, feu la prova i intenteu presentar-vos davant les criatures amb uns mitjons o un jersei ben embolicats. Us els llançaran pel cap i a sobre provocareu una escena d’histèria difícil de controlar i amb els pares fent-vos mirades assassines. Els regals s’han convertit en una imposició, en una acumulació absurda d’objectes que no es necessiten però que sembla que mesuren el grau d’afecte cap als petits. No es tant que el que hi hagi dins de la bossa sigui més o menys car, sinó que ha de ser plena fins dalt. Plena a rebentar. I pobres de nosaltres si un malentès amb els pares duplica el present i els el portes repetit! La rebequeria pot agafar dimensions estratosfèriques mai imaginades i fins i tot l’inici d’un cisma familiar. I tot això perquè després, quan s’han eixugat les llàgrimes i el menut ha rebut el consol oportú de tothom, te’l trobis tot cofoi enmig de l’allau de joguines escampades a l’estora i que no s’ha tornat a mirar més, jugant abduït amb la pantalla del mòbil, mirant els dibuixos de moda.