El cinisme de populars i ultres amb Junts

El flirteig descarat del PP amb Junts i l’acceptació tàcita de la formació independentista com a soci de conveniència que fa Vox en la hipotètica tessitura d’una moció de censura a Pedro Sánchez mereixen una reprovació enèrgica perquè degraden la política fins a nivells gairebé irrecuperables. En primer lloc, l’acostament interessat a qui en l’última dècada ha estat considerat enemic molt més que rival constata que la dreta i la ultradreta no té principis si del que es tracta és d’assaltar el poder, al preu que sigui. Però, sobretot, els cants de sirena perquè el president exiliat s’avingui a instal·lar Feijóo a La Moncloa traeixen de manera flagrant el compromís amb els electors de la dreta i la ultradreta espanyola. La política és negociació i transacció per arribar a acords però tot ha de tenir límits. El PP –i no diguem Vox– s’han passat anys reclamant la detenció, judici i condemna de Carles Puigdemont, a qui ara volen temptar impúdicament perquè el necessiten per fer caure Sánchez. Però, per si el cinisme no fos prou eloqüent, Feijóo ha predicat durant un any i mig de legislatura espanyola que Sánchez és un president agenollat i que les seves decisions les dicten a Waterloo. I resulta que és ell, amb la pantomima d’una moció de censura, qui és capaç de posar efectivament el futur del govern espanyol en mans de Junts. En el fons de la qüestió hi ha que, un any i mig llarg després de les eleccions espanyoles, el PP i Vox continuen encaparrats que Pedro Sánchez presideix un govern il·legítim perquè va perdre a les urnes i que això justifica enderrocar-lo per qualsevol mitjà, una deriva trumpista que proven de camuflar atiant procediments judicials.

Mentre el PP i Vox fan escarafalls des de la insubstancialitat, el PSOE i Junts temptegen els límits de la ruptura parlamentària. Si es produís, l’efecte més rellevant seria la pròrroga pressupostària. Rellevant, i gairebé únic, perquè des de l’inici de la legislatura la dinàmica de la relació entre el PSOE i Junts ha consistit a negociar llei a llei, votació a votació, i tot fa pensar que les dues formacions tenen assumit que continuarà sent així. Falta que també Feijóo i la ultradreta entenguin quina és la realitat.