La insuficiència del voluntarisme militant

Opino que encara hi ha pendent una bona aproximació sociològica a això que s’ha anomenat, amb un cert menyspreu, “el procés”. D’anàlisis, se n’han fet de polítiques sobre el paper dels partits i els seus líders, d’ideològiques sobre la vinculació de l’independentisme amb els seus objectius socials, i també sobre els perfils socioeconòmics dels seus votants. Però, en canvi, és molt més difícil treure l’entrellat de per què es va produir un canvi tan ràpid en les aspiracions polítiques de tants catalans, molts dels quals ni tan sols havien somiat mai en la independència. I no és fàcil descobrir quines van ser les raons que van permetre, durant mitja dotzena d’anys, mobilitzacions tan i tan massives. Particularment, no s’ha entès prou bé que moviments socials de les dimensions que va tenir l’independentisme des del seu desvetllament a finals de 2006 i el seu ràpid creixement en forma de bola de neu fins al referèndum de 2017, no són mai resultat d’una suma de preses de consciència individuals. He suggerit –ara no ve al cas estendre-m’hi– que calia buscar explicacions en les teories de la humiliació, seguint Evelin Lindner i Dennis Smith, per exemple. Les respostes col·lectives com la nostra van ser resultat de la creació d’uns climes de frustració o d’indignació i, encara més, d’esperança i aspiració a una més gran dignitat nacional.

Les respostes col·lectives, d’altra banda, no són una qüestió d’irracionalitat emocional, com si seguíssim atrapats en les teories de Gustave Le Bon de finals del segle XIX sobre la psicologia de les masses. Les emocions no en són, d’irracionals. I, en el nostre cas, no és la independència l’aspiració més racional de totes les possibles per a qui aspira al més gran benestar i la prosperitat del seu país? Per això, el tan bescantat “llirisme” i l’encaterinament amb aquelles protestes tan civilitzades –que no deixaven cap paper a terra– no eren pas la feblesa de les mobilitzacions, sinó una necessitat del moviment per estendre’s i d’uns participants que així es podien refiar col·lectivament de la seva força. I calien, precisament, perquè no es partia d’una mera suma del desvetllament d’unes consciències polítiques individuals, sinó d’un potent sentiment de vincle, de tribu, que és el que feia estirar cap endavant.

Ho diré més obertament. Ni l’evidència d’un llarg i brutal espoli fiscal, ni la feblesa democràtica de la Transició postfranquista, ni la duresa de la repressió policial i judicial, ni tan sols la consciència d’estar sotmesos a un genocidi lingüístic, no van ser –ni són– suficients per engegar una dinàmica social com la del procés. De fet, la majoria de nous independentistes mai no hi havien ni pensat, en la independència, ni els mitjans de comunicació que veien els hi havien portat, ni –per entendre’ns– havien llegit Manuel de Pedrolo. De fet, per explicar aquell desvetllament col·lectiu hauríem de recórrer al concepte de nacionalisme banal que Michael Billig fa servir per definir aquelles estructures cognitives de coacció política que formen el nostre mapa mental, sense que en tinguem consciència. Perquè el que va passar a partir de 2006 va ser això. Es va crear un clima d’independentisme banal, o, si es vol, de catalans favorables a la independència a qui no els calia ser explícitament independentistes. Una cosa molt fàcil d’entendre: oi que els espanyols, sense haver-se de dir –ni saber-se– independentistes, també volen la independència d’Espanya, i fins i tot la defensarien amb les armes ni que el que es discutís fos la sobirania d’una ignota i irrellevant illa de Perejil? Doncs això, “no independentistes” a favor de la independència!

En definitiva, ara mateix el combat polític de fons és entre la persistència d’un independentisme banal, que com més se’l vol fer conscient més perd la seva força i es torna residual, contra un autonomisme banal que té tots els instruments a favor seu per anar-se imposant de manera natural, gairebé invisible, sense haver-se d’afirmar compulsivament. Aquesta és una paradoxa social que un cert independentisme militant no acaba d’entendre: no es pot confiar només ni principalment en la via de la consciència individual, perquè és una via minoritària i minoritzadora. En canvi, el creixement d’una aspiració col·lectiva depèn de la seva capacitat de semblar òbvia, natural, com ho havia provocat al seu moment allò tan insòlit del dret a decidir. Aquest és el gran desafiament al qual cal donar resposta i al qual les aproximacions voluntaristes no poden ni saben respondre.